Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Jordi Masó és un pianista pulp

Jordi Masó és un pianista pulp

Músic i escriptor, presenta el seu nou llibre 'Polpa', un recull de relats amb presències d'ultratomba

Jordi Masó
©Maria Dias
Per Josep Lambies |
Advertising

Abans que Tarantino fixés el terme, el pulp eren aquelles revistes impreses en rústica i de dibuixos elèctrics que van crear fenomen a la dècada dels 20, elevant els relats de terror i fantasia a la seva esfera més canalla. Des de les invasions extraterrestres de les 'Planet stories' fins a les 'Weird tales', on Lovecraft va anar publicant per entregues els cicles de Cthulhu, el culte es va anar estenent com la mantega de cacauet. Ara, quasi un segle després, Jordi Masó publica un llibre de relats que es titula Polpa, un petit prodigi narratiu farcit de presències d’ultratomba. “Sóc un perepunyetes i treballo d’una manera molt meticulosa”, diu l’autor amb simpatia.

És pianista, i fa classes a l’Esmuc. I, d’altra banda, és un gran lector de Cortázar i Borges, i de les seves respectives concepcions de la ficció. La música, en aquests contes, juga un paper essencial. “Fins ara havia mantingut aquestes dues passions ben diferenciades, però en aquesta ocasió he trobat la manera d’integrar música i literatura”, explica. Al relat que obre el llibre, 'L’art del pastitx', trobarem un estudiant que fa de mèdium amb els grans compositors morts, com Beethoven i Chopin. Ell s’asseu en una butaca orellera i es dedica a omplir pentagrames amb les notes que els fantasmes d’uns i altres li dicten a cau d’orella.

L’exemple ens servirà per entendre que aquest llibre es desenvolupa en un espai límbic, de fronteres amb el més enllà. Hi ha tombes esborrades del mapa, cadàvers ressuscitats amb dots d’humor absurd i, fins i tot, un narrador tipus William Holden a 'El crepúsculo de los dioses', surant en una piscina de Sunset Boulevard amb el cos cosit a trets, que explica la seva història quan ja està criant malves. “Sempre m’ha atret emprar formes literàries que no són les convencionals”, engalta Masó, amb posat refistolat i els ulls diminuts rere unes ulleres fines com un fil d’alumini. Adora la paròdia, el joc dels gèneres, i s’agencia els tòpics per donar-los la volta de mitjó.

Fins ara, Masó havia escrit relats brevíssims i fins i tot microrelats, recollits en llibres com 'Catàleg de monstres', on va fer un homenatge al cinema de Tod Browning molt graciós, i 'Les mil i una'. Aquest cop ha optat per un estil un xic més esponjat, que li ha permès crear arquitectures més sofisticades. I en dos casos, 'L’àlbum fotogràfic de Frédéric Parés' i 'Rancúnia', fins i tot ha recuperat contes antics que havien estat concebuts en unes poques línies i els ha dotat d’una nova llargada. “Vaig pensar que donaven més de si, i que havia arribat el moment d’acabar de desenvolupar-los”, declara, com volent dir que ara l’entrenament s’ha acabat.

L’any 1994, en l’última ranera del moviment beat, Bukowski va escriure una novel·la que també es deia 'Pulp', i que Masó defineix com “una història de detectius una mica estripada”. No l’havia llegit fins que va acabar 'Polpa', i quan ho va fer en va triar una frase per incloure-la al principi, que diu que tot és “una perillosa muntanya de no-res”. Aquests contes bateguen a cada línia, i et deixen amb els ulls com boles de billar. Llegiu 'Sísif', que va d’un sicari que fa una copa amb la seva víctima després d’haver-li descarregat unes quantes bales al ventre, o 'Ampolla al mar', l’últim de l’aplec, on confirmem que la literatura de cordill, si es bona, no té motius per sentir-se acomplexada. Brindem!

Polpa
Males Herbes.
268 pàg. 15 €.

Advertising