Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Josep Sampere: pànic a la gelateria

Josep Sampere: pànic a la gelateria

'Aquesta nit no parlis amb ningú!' és una història de fantasmes brillant

Josep Sampere
©Irene Fernández
Per Josep Lambies |
Advertising

Diuen que tots els fans del terror ho són per algun trauma d’infància. El de Josep Sampere data de quan el van portar a veure 'Pánico en el transiberiano', clàssic del fantaterror ibèric de principis dels 70, on hi havia un cavernícola que sortia del fons del gel de les estepes russes i es dedicava a xuclar el cervell del paisà. “A les víctimes se’ls posaven els ulls en blanc i els rajava sang de les òrbites, que després lliscava per les galtes –endinya Sampere, amb cara de posseït–. Era tan esgarrifós que em van haver de treure del cine”. Dècades més tard, Sampere practica tir en un club de tir i escriu llibres que posen els pèls de punta.

Se’n veuen poques, de novel·les que portin un signe d’exclamació al títol. 'Aquesta nit no parlis amb ningú!' té l’essència de crit policromàtic dels giallos, o del gènere perpetrat per Andy Milligan a pel·lícules que volien sembrar el pànic com 'Que vénen les rates!'. “Dono molta importància a la creació de l’atmosfera, que és la base dels relats de fantasmes”, explica Sampere. Diu que per això és un gran admirador de la literatura d’M.R. James, un dels autors que millor han tractat els feus de l’ectoplasma. “Per ell, un fantasma no és un ésser corpori, sinó una presència immaterial, un residu –continua Sampere–. Jo també volia que el meu llibre fos una mica abstracte”.

Per atmosfera, aquesta on s’amaga. Una gelateria en ple mes d’octubre és com l’Hotel Overlook en temporada baixa, un decorat ideal per a l’'slasher' més vomitiu. Els panells escrostonats amb imatges de sorbets fan pensar en una repesca de l’'Ice cream man' de Paul Norman, cim de la sèrie Z amb l’estètica infaŀlible del tren de la bruixa. “Penso que aquest llibre es pot llegir com una antologia de contes de terror estranys –diu, des d’un racó de l’establiment on no hi ha un ànima–. Sempre queda un aire d’inquietud en l’ambient, que et fa sentir desubicat”. Al final, les peces del trencaclosques acaben encaixant.

Els protagonistes són tres homes: un pare i els seus hereus. Cadascun per la seva banda passen una nit en blanc batallant contra un ens del més enllà que es dedica a fer-los la guitza. N’hi ha un que és actor, i va de poble en poble recitant un monòleg de terror que fa que el mal es planti a l’escenari com una tomaquera. N’hi ha un altre que condueix de nit i recull una noia vestida de núvia en un revolt, amb un ram de flors marcit, i se l’emporta a un motel. I l’últim pren pastilles com qui buida una bossa de pipes. “És una novel·la molt teatral –explica Sampere–, on les màscares, les carotes, les disfresses... tot això té molta importància”. No avançarem més detalls, pel bé comú.

Josep Sampere sosté que fer por és més difícil que fer plorar. Sigui cert o no, ell hi té especial traça. Se sap fil per randa les maniobres dels fantasmes de Ramsey Campbell, Fritz Leiber i Peter Straub, i les explica com si fos el dimoni durant la nit de bruixes. “Et saps aquell de la dona que perd el seny en una habitació groga i mica en mica veu com l’empaperat de les parets es doblega per devorar-la lentament?”, enfila, amb una prosòdia calmada que només pot venir d’ultratomba. Els fantasmes existeixen. I no tots són dels que es passegen sota un llençol blanc que fa soroll de cadenes.

Advertising