[image]
[title]Dia 1.
–Vostè d’on és?
–Basc.
–Ah, esclar, de Barcelona.
El taxista que em porta de l'aeroport a l'hotel m'avisa del nivell de contaminació a Pequín el desembre passat: 300 micrograms de partícules de contaminació per metre cúbic.
L'Organització Mundial de la Salut situa el nivell màxim en 20. Amb prou feines es veuen edificis. Es fa de nit aviat. Els llums dels cotxes semblen sortits d'un somni, són líquids.
Dia 2. La contaminació ha pujat a 500 micrograms. Miro les imatges de la cimera sobre el clima que se celebra a París a la televisió de l'hotel.
Visito la ciutat prohibida, bellíssima amb aquesta boira. Fa molt de fred. Sota zero. Turistes de les províncies xineses visiten les 999 habitacions del palau. L'arquitectura no és funcional, és simbòlica. No era un palau construït per viure-hi, sinó per impressionar. Està buit per dins. Els mobles, se'ls van emportar a Taiwan durant la Guerra Civil Xinesa.
Mengem en un restaurant modern construït en un temple antic. El xef i la 'maître' són francesos. La noia em dóna la seva targeta: Sarah Benahmed. Van deixar París per provar sort a Pequín. “Hi ha dies en què aquesta ciutat em sembla meravellosa, i d’altres em pregunto què hi faig aquí”.
Dia 3. Per fi ha sortit el sol. La ciutat sembla una altra. Es veuen els grans gratacels. Vaig a l’Starbucks més pròxim per connectar-me al wifi. Impossible obrir Facebook. En una distracció, surto del cafè sense la meva motxilla amb el portàtil a dins. Quan me n’adono torno corrents amb poques esperances de recuperar-la. És increïble, segueix al mateix lloc on l’he deixat.
A la universitat normal de Pequín conec en Zhao Deming. Professor i traductor, una persona entranyable, amic de Gabriel García Márquez. M’explica que també hi va haver brigadistes xinesos a la Guerra Civil que van lluitar per la República. I que va viatjar a Bilbao durant la Transició per veure’s amb dirigents de l’esquerra revolucionària. Li semblava un miracle que hi hagués maoistes al País Basc. I recorda la invasió japonesa. Les ferides encara estan obertes.
Un periodista jove em fa una entrevista. Diu que el franquisme havia de tenir alguna cosa bona. El comentari em deixa parat. “Sincerament, res”, contesto. “Però no va ajudar a organitzar el caos?”, pregunta ell. “Encara hi ha més de 100.000 persones a les cunetes, d’això en dius ‘organitzar’?”
Dia 4. Districte de l’art 748. Són unes antigues fàbriques soviètiques convertides en galeries d’art, botigues i cafeteries. En una de les instal·lacions hi ha una paraula pintada a la paret amb lletres enormes, WE (nosaltres) hi diu. A terra, la paraula es reflecteix en un pou d’aigua. Però el que s’hi llegeix és ME (jo). Jo i nosaltres, com ser un mateix en la complexa societat xinesa.
Taxi a l’aeroport.
–Vostè d’on és?
–De Bilbao.
–Ah, esclar. Català.
Per Kirmen Uribe
L’autor ha publicat ‘L’hora de despertar-nos junts’ (Edicions 62). 352 pàg. 20 €.
