La filla estrangera
Najat El Hachmi
Edicions 62.
216 pàg. 20 €.
Què mou els grans premis literaris? Aquesta i d’altres preguntes menys decoroses es fa el lector del daltabaix El Hachmi, darrer premi BBVA Sant Joan, dotat amb 36.000 euros. Idèntic esquelet en l’obra de la multipremiada: la vida i miracles d’una noia nascuda al Marroc i criada a Vic. Ara toca triar entre el vincle matern o la llibertat de Barcelona. El mateix aürt intergeneracional tramat a 'L’últim patriarca'. El monòleg somort de la filla és la primera part –com amenaça l’epíleg– d’una nova entrega enllustrada en boca de la mare. Un mateix loop. El lector sap que El Hachmi atrau des d’un punt de vista divulgatiu com un assaig sobre rituals ètnics, però no n’accepta l’exceŀlència que la fa digna d’un premi d’aquest prestigi. Omet el lector i abusa dels possessius, la mirada fixa al propi melic i el no-ritme. Desorbitat menyspreu a la cultura islàmica i autoflageŀlació: les dones àrabs són “lloques, iŀluses analfabetes”, se saluden amb una “lletania buida i sense finalitat”, i porten un mocador absurd. Ella, en canvi, vol ser filfèrrica, llegeix molt i és una pasterada de l’Evelyn de Dublinesos, la Laura de Miquel Llor i la Ben Plantada de D’Ors. L’interès es limita a la reflexió sobre la manca de correspondència lèxica entre el català i l’àrab, la sensació d’haver estat expulsada de la llengua.
