Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La Guerra Civil a Barcelona

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Barcelona 1936-39

La Guerra Civil a Barcelona

L'últim gran conflicte bèl·lic va deixar moltes ferides a la ciutat, amb cicatrius encara avui visibles

Per Xavier González Toran
Advertising

La Guerra Civil va posar a prova la fortalesa dels barcelonins. Repassem aquest vertiginós viatge, des de la revolució fins a la dictadura, fent un recorregut per les diferents cares de Barcelona en el període de 1936 al 1939: la revolucionària, la cultural, la resistent...

La Barcelona revolucionària

El 19 de juliol del 1936 s’havia d’inaugurar a Barcelona una Olimpíada Popular, rèplica als Jocs Olímpics que l’Alemanya nazi celebraria a l’agost. Tot estava a punt: l’estadi de Montjuïc i la resta d’equipaments esperaven centenars d’atletes de nombrosos països, però a mitja dotzena de generals feixistes els va donar per esgarriar la festa.

El cop d’estat militar contra la Segona República, iniciat el 17 de juliol, va arribar a Barcelona, precisament, l’alba del dia 19. I la ciutat va respondre. No va ser una reacció unànime, que a Barcelona hi havia barcelonins i barcelonines per a tots els gustos, però entre les forces armades lleials a la Generalitat i les noves milícies populars van aconseguir aturar l’alçament, passats dos dies de combats, de barricades i cadàvers, macabre anunci de la fi de la normalitat i de l’inici de la llarga Guerra Civil.

Cartells revolucionaris
Cartells revolucionaris

El triomf de l'anarquia

Barcelona va romandre fidel a la República, però alhora va flirtejar amb la revolució. Les milícies dels sindicats i partits d’esquerres van aprofitar l’oportunitat de capgirar l’ordre social que els va donar el cop frustrat i, al mateix temps que organitzaven columnes per anar a lluitar al front, ho col·lectivitzaven gairebé tot a Barcelona: les fàbriques, els comerços, els teatres i els cinemes, i també els autobusos i els tramvies, decorats ara amb el vermell i negre anarcosindicalista de la CNT.

També va proliferar la confiscació d’edificis, sobretot dels emblemàtics: impressionava d’allò més veure la Pedrera convertida en seu de la Conselleria d’Economia i el desaparegut Hotel Colón de la plaça de Catalunya requisat per les Joventuts Socialistes Unificades i el PSUC. La resta d’edificis, els que es van salvar del furor okupa, no es van lliurar pas del propagandístic. En aquells primers mesos revolucionaris, la ciutat va quedar empaperada de dalt a baix de cartells, farcida de proclames insurgents a tot color.

Advertising

Els horrors de la rereguarda

Les fites revolucionàries inicials van ser moltes i ben sonades: l’Hotel Ritz convertit en menjador popular, una dona directora de La Vanguardia, la presó d’Amàlia enderrocada, la creació del CENU per impulsar l’educació pública. Oradores de la talla de Frederica Montseny i Dolors Bargalló desfermaven el fervor en grans mítings a la Monumental. I l’arribada a Barcelona, l’octubre del 1936, del vaixell soviètic Zyrianin carregat d’aliments, va fer creure que el suport internacional a la República aniria de debò. Darrere tota aquella eufòria, però, també s’anava mostrant, a poc a poc, la cara lletja de la guerra.

La manifestació de condol a la Via Laietana del 22 de novembre, per la mort a Madrid del líder anarquista Bonaventura Durruti, va ser la constatació d’un secret de domini públic, que moltes famílies barcelonines coneixien de primera mà: que a la guerra, al front, hi ha baixes. A més, els dubtes sobre la mort de Durruti –accidental, per uns, a mans d’agents estalinistes, per altres– van palesar els clarobscurs de la revolució.

La violència roja

El maig del 1937 els carrers de Barcelona, amb el front encara lluny, es van omplir altre cop de barricades i cadàvers. El so de les pistoles no era nou. S’havia sentit de manera esporàdica des de l’estiu del 1936, quan en represàlia per l’intent de cop d’estat, patrulles incontrolades de milicians van cremar edificis religiosos i van iniciar la caça indiscriminada de capellans i burgesos, als quals es treia de ‘passeig’ nocturn per executar-los o es tancava en els centres de detenció i tortura coneguts com a txeques. El maig del 1937, però, els trets no eren contra sabotejadors quintacolumnistes ni sospitosos de donar suport als nacionals, sinó entre faccions del mateix bàndol republicà, entre els anarquistes de la CNT-FAI i els trotskistes del POUM, partidaris de fer la guerra i la revolució alhora, i les forces d’ordre públic de la Generalitat i la República Espanyola, defensors de prioritzar el triomf en la guerra, que disposaven del suport dels nacionalistes d’ERC i els comunistes del PSUC.

Tots s’havien posat d’acord a crear un Exèrcit Popular unificat, el desembre del 1936, per superar el desgavell de les milícies. Però, al cap i a la fi, les desavinences continuarien fins als Fets de Maig, que van deixar centenars de víctimes i van anar seguits d’una forta repressió contra molts dels revolucionaris vençuts, duts a les txeques per antics companys d’armes.

Advertising
Refugi 307
Refugi 307
© Iván Moreno

La ciutat sota les bombes

El ‘terror roig’, tan real com magnificat després per la propaganda franquista, va ser de seguida eclipsat pel pànic que a Barcelona van provocar les bombes dels vaixells i els avions de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. Els aliats del bàndol nacional van assajar aquí la brutal flagel·lació de la població civil que més tard generalitzarien en la Segona Guerra Mundial.

Els primers bombardeigs van tenir lloc el 13 febrer del 1937. Des d’aleshores, la pluja de bombes va esdevenir una rutina, que va deixar al voltant de 2.000 morts i un nombre similar d’edificis destruïts. Les dates més infames van ser el 30 de gener del 1938, amb una quarantena d’indrets bombardejats, entre ells la plaça de Sant Felip Neri, on van morir molts nens d’una guarderia infantil, i el 16, 17 i 18 de març del mateix any, amb 44 tones de bombes llançades en 41 hores, entre elles la que va fer esclatar un camió de trilita a la Gran Via-Balmes, que va enderrocar tota la cantonada i va fer trontollar el teatre Coliseum.

Les precàries bateries antiaèries de Montjuïc, el turó de la Rovira i el Poblenou poca cosa van poder fer contra els atacs. L’única opció va ser la defensa passiva de la població, promoguda per les autoritats i els mateixos veïns. Les parades de metro van passar a emprar-se com a refugis, alhora que se’n van començar a construir centenars de nova planta, alguns dels quals encara es conserven avui dia.

La ciutat extenuada

Un tel cada cop més depriment va anar cobrint la vida quotidiana de Barcelona. Si les vitrines de les botigues s’omplien de tires engomades, per evitar la perillosa escampadissa de vidres quan les bombes les trencaven, per dins els aparadors anaven cap cop més buits de mercaderies. Alguns productes bàsics, com el pa, van començar a escassejar ben aviat, en les primeres setmanes de guerra. No va trigar tampoc a fer acte de presència el racionament i, amb ell, el mercat negre.

L’arribada incessant a la ciutat, des de la tardor del 1936, de refugiats d’altres indrets de la Península, era tot un avís de l’avanç de les tropes faccioses, al marge de l’exemplar resposta dels barcelonins davant l’emergència humanitària. Els mítings a la Monumental ja no eren arengues revolucionàries, sinó crides a ajudar altres ciutats de l’Estat amenaçades, com les de la Setmana de Solidaritat de Catalunya amb Madrid del març del 1937, clausurada per Lluís Companys. Quan el novembre següent, el Govern central es va traslladar a Barcelona, fugint del setge enemic, ja ningú creia a la ciutat que la guerra acabaria ràpid i només els més optimistes apostaven per una victòria republicana.

Advertising
Tívoli 1936-39
Tívoli 1936-39
© Iván Moreno

Evadir-se de la misèria

Al llarg del 1938, un any ple de bombardejos i mals averanys, van continuar les cues davant els cinemes i els teatres de Barcelona. En esclatar la guerra, totes les sales i companyies havien estat requisades pel Sindicat Únic d’Espectacles de la CNT, que va promoure pel·lícules propagandístiques, teatre de combat i, fins i tot, òpera proletària al teatre Tívoli i al Liceu. L’experiment va gaudir de cert èxit de públic, i va continuar el 1938, amb les sales ja controlades per la Generalitat. Més enllà de la Fira del Llibre de juny, era l’únic esbargiment que semblava oferir la ciutat, ni que fos per asseure’s en una butaca a la penombra a pair les derrotes que portaven els noticiaris, al front d’Aragó, a la batalla de l’Ebre, preludis de l’ocupació de Barcelona el gener del 1939 i la caiguda final de la Segona República.

Maria Salvo
© Xavier González Toran

Maria Salvo

Dirigent de les JSUC a la Barcelona de la Guerra Civil

Vostè tenia 16 anys el 19 de juliol del 1936...
Me’n recordo com si fos ara. El meu germà era nadador i havia de participar en l’Olimpíada Popular. Era de la Federació d’Alumnes i Exalumnes de l’Escola del Treball. Havia sigut campió de Catalunya diverses vegades. La nit anterior havia entrenat a la piscina Picornell i, quan va arribar a casa, va comentar que a la plaça d’Espanya hi havia molts carrabiners i mossos d’esquadra. Vivíem al carrer de Balmes, on la mare era portera. El dia següent, el 19, ell es preparava per anar a la competició, i jo per anar a la platja, i vam sentir trets. Va aparèixer una camioneta amb gent amb mocadors vermells i negres i van assaltar el Seminari de Consell de Cent. Van començar les proclames, els moviments, els enfrontaments...

Quan va decidir implicar-se políticament?
Jo era una adolescent de la República, entusiasta, amb moltes inquietuds socials, però no polítiques. Estudiava i alhora treballava en un taller tèxtil. El meu germà va marxar voluntari. I va desaparèixer. El van agafar presoner al front d’Aragó i vam deixar de rebre cartes. La mare, amb una crisi depressiva terrible, i jo, que l’admirava, vaig creure que havia d’ocupar el seu lloc, de participar activament. És quan vaig ingressar a la Joventut Socialista Unificada, l’any 1937. No vam tenir notícies d’ell fins a principis del 1938. Vaig seguir un temps al taller, però després ja vaig tenir càrrecs de responsabilitat dintre de la direcció
de la JSU.

Com va viure la guerra, a la rereguarda barcelonina?
Un trasbals en tots els aspectes. Jo no parava de treballar. Hi havia molta feina a cobrir: refugiats, molts d’ells nens, casals i escoles, defensa passiva... A la JSU no existien els diumenges. No hi havia horari. Només descansaves algun dia: anaves al cine, a passejar, als bars, que et donaven una aigua que deien que era cafè, o amb el tren a la platja de Badalona, que a la de Barcelona no es podia, que era zona de bombardejos.

Quin record té de les bombes?
És terrorífic, un bombardeig. Ara, encara, quan sento petards, no m’agrada. I el soroll dels avions... Com que vivia a Balmes, la casa es va bellugar molt en aquell tràgic bombardeig de Gran Via. Generaven molt desànim. També la falta de menjar.

Quan va marxar de Barcelona?
Jo em vaig quedar fins poc abans de l’entrada dels franquistes, fins a la nit del 25 al 26 de gener del 1939, quan ens van comunicar a l’Hotel Colón que l’exèrcit republicà ja no tenia forces per resistir. Vaig marxar a França, a l’exili, en camps de concentració, però pocs mesos, perquè la gendarmeria francesa col·laboracionista em va fer tornar a Espanya. Aleshores em vaig reunir amb el meu germà i ens vam passar a la lluita clandestina. Fins al 1941, que ens van detenir. Quan vaig sortir de la presó, tenia 37 anys.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising