La guerra que mató a Aquiles

La guerra que mató a Aquiles
Caroline Alexander
Trad. José Manuel Álvarez-Flórez
Acantilado
349 pàg. 27 €

Com una llarga exegesi, 'La guerra que mató a Aquiles' glossa vers a vers la gran epopeia de la literatura europea, la 'Ilíada', que narra el mite de la guerra entre grecs i troians. Però el subtítol, 'La verdadera historia de la Guerra de Troya', resulta equívoc, perquè l’objectiu del text no és explicar la realitat històrica de la llegenda, sinó més aviat argumentar la tesi de l’autora: que la 'Ilíada' conté un profund missatge antibeŀlicista. És cert que Homer mostra expressions de rebuig de la guerra (“no hi ha res per a mi que pugui tenir el valor de la vida”, diu Aquiŀles), però també exhibeix tantes o més proves de glorificació del combat i d’exaltació de la violència (l’elogi del mortífer Diomedes al camp de batalla, la profanació del cadàver d’Hèctor, el degollament de deu joves en el funeral de Patrocle). L’obra d’Homer de vegades sembla contemporània, però d’altres resulta completament aliena, com correspon a un text de fa uns 2.500 anys, que s’inspira en un context històric 500 anys anterior, dominat per una societat aristocràtica de senyors de la guerra. És difícil acceptar
 –com fa l’autora– que Aquiŀles sigui un model de líder pacifista quan ell mateix, per culpa d’un greuge en el repartiment del botí, està disposat a deixar que massacrin els seus aliats. Tot i això, l’assaig d’Alexander és força estimulant.