Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les llegendes urbanes més increïbles de Barcelona
Passadís de metro sinistre
Foto: Shutterstock Passadís de metro sinistre

Les llegendes urbanes més increïbles de Barcelona

La noia de la corba de l'Arrabassada, tràfic de blanques a Pelai, els fantasmes de metro ... Sí, a Barcelona tenim el nostre propi repertori de llegendes urbanes

Per Ricard Martín
Advertising

Sí, Barcelona té les seves pròpies llegendes urbanes, que són l'adaptació de tots aquests rumors terrorífics que recorren el món (i que sempre s'introdueixen en la conversa dient allò de "l'amic d'un amic em va explicar que això li va passar a ... "). La noia de la corba, l'au gegant, l'hostaler assassí, el lladre d'òrgans ... Tots aquests arquetips s'han adaptat a la nostra ciutat. Però com que nosaltres no ens acontentem a repicar les bestieses que llegim en certs blocs –i en alguns diaris teòricament respectables– fins i tot hem contrastat la seva veracitat fent periodisme de trinxera (això és: trucant a un parell de llocs i preguntant a un que treballa en un lloc dels 'fets'). Cliqueu i llegeixin les llegendes urbanes més friquis i tenebroses de Barcelona.

NO T'HO PERDIS: Llocs secrets i ocults de Barcelona que no coneixes 

Estació de metro de Rocafort l'any 1988
Foto: TMB

Rocafort: l'estació de metro maleïda

No parlem d'estacions fantasmes, sinó de fantasmes al metro. Els suïcidis al metro de per si ja són una llegenda urbana (cada vegada que el tren s'atura dos minuts, el llest de torn et diu que algú s'ha tirat a les vies i que hi ha una conspiració de silenci que ho oculta).

I l'estació de metro de Rocafort té una fama tenebrosa: sovint s'hi parla d '"una onada de suïcidis a finals dels seixanta"
-sense donar més dades- i que els treballadors veuen pels monitors a gent passejar per l'andana, amb l'estació tancada amb pany i clau i buida. I que ningú vol treballar-hi. He trucat a TMB i s'han aguantat el riure. "Però envia un mail, que consultarem als més veterans", m'han dit, amb tota la diplomàcia del món. La resposta no podia ser més concisa: "Aquesta llegenda urbana sobre l'estació de Rocafort no té cap fonament que la justifiqui". Però el que sí que és cert és que l'estació, inaugurada el 1926, va servir de refugi antiaeri dels bombardejos italians i alemanys, i molta gent va morir intentant entrar en espai segur.

Carrer Pelai
Foto: Ajuntament de Barcelona /Clara Soler

Tràfic de blanques en una llenceria de Pelai

Aquesta és la meva preferida, i del tot vintage i autòctona: no googlegeu, perquè no us sortirà res (em sona de registre oral). A finals dels setanta, corria aquesta brama delirant: ¡en una botiga de faixes i llenceria del carrer Pelai s'hi segrestava a les clientes! Però només a les de bon veure: quan una confiada mossa entrava al provador per veure com li quedava el conjunt, s'accionava un ressort secret que girava el mirall i donava pas a una habitació secreta. Uns pinxos la ficaven en un sac, i per mitjà d'un sistema de túnels s'emportaven la desafortunada bellesa al port: i d'allà, directament en vaixell a engrossir l'harem d'un xeic àrab.

Va ser tal la fama d'aquesta burrada que la policia va arribar a investigar l'assumpte (i es va arribar a la conclusió que era un rumor estès per la competència de Faixes La Sirena, així es deia la cotilleria sinistra). La llenceria de l'infern hauria estat a Pelai, 26 (avui un Bershka).

Advertising
Chica de la curva
Foto: Shutterstock

La noia de la corba

Tota ciutat que es preï -i que tingui una corba pronunciada- té la llegenda urbana de l'autoestopista fantasma. A Girona és a la sortida de Bàscara, en aquesta brutal corba de 90º després d'una recta infinita, en la que cada any surt volant per la mitjana –directe al barranc del riu– més d'un fitipaldi. A Barcelona aquest honor l'ostenta la corba coneguda com La Paella, a prop de l'Hospital de la Vall d'Hebron.

Diu la llegenda que si tornes ben gat per la carretera de l'Arrabassada -amb el llardós propòsit d'esquivar els controls d'alcoholèmia- se t'apareixerà la Dama Blanca autoestopista, pujarà al teu cotxe, i just quan pensis que al final, doncs escolta, sí que has lligat en els minuts de descompte, desapareixerà un segon abans que et faci xixina un camió pels pèls: "En aquesta corba em vaig matar". No és el mateix lligar-se a una noia amb corbes perilloses que la noia de la corba. Però almenys tu ets viu, tros de quòniam. 

Hostal Flor de Lliri
Foto: Costumari Català

Vas a l'hostal i de tu en fan bistecs!

Diu la llegenda que al carrer Flor de Lliri, 1, pels volts de 1950, hi havia un hostal –encara veiem un tros de l'arc de l'entrada, al carrer- en què els hostes més molsuts i greixosos acabaven passats per la picadora de carn. Si eres un viatjant de comerç grassonet i passaves la nit aquí, aquesta era la rutina: estirat al llit, pesaves figues i del matalàs emergien uns pinxos assassins. I el llit es plegava de cop, com un ressort de tortura de la Inquisició. L'endemà, la resta de la clientela esmorzava i dinava uns saborosos filets i xuies. L'habitació sanguinària era la més gran i luxosa de totes, o sigui que sempre foradaven l'hoste més ric. Això ens agrada!

Advertising
Parròquia del Sagrat Cor
Foto: Iván Moreno

Les cotxeres encantades

I una altra de transports. Fa anys que passo a ritme de fúting per davant de la parròquia del Sagrat Cor de Sant Martí de Provençals, i sempre m'ha fascinat el fet llòbrec de l'església -de l'arquitecte-marquès Enric Sagnier-i del seu entorn, digne d'una de vampirs de John Carpenter.

L'església del Sagrat Cor té història: construïda a principis de 1900, constava de temple, parròquia i un cementiri. Durant la Setmana Tràgica, el conjunt va ser destruït. El 1926 la van tornar a aixecar, però la Guerra Civil la va recremar de cap a peus. En la seva tercera vida, el 1943, van anul·lar el cementiri per una cotxera de busos. Diuen que, a la nit, si pares l'orella, hi sentiràs les ànimes expulsades del terra consagrat, que s'arrosseguen pel ciment i es lamenten. I segons algun blog apòcrif, en les nits més fosques s'escolten els plors desconsolats d'un nadó. Ximplet de la vida que és un, va entrar un matí a preguntar al vigilant pels sanglots d'ultratomba, i encara està riu, el paio.

Pterodáctilo
Foto: Shutterstock

Una au gegantina sobrevola Barcelona

I passem al Rolls Royce de les llegendes urbanes. La de l'au gegantina que sembra el terror pels terrats de la ciutat. En aquest cas, una mentida delirant apuntalada per la publicació d'una carta al director de La Vanguardia: el 10 de juny de 1990, el prestigiós diari va publicar aquesta carta, enviada per un tal Pere Carbó.

La nit del 28 de maig, alguns veïns de barri de Les Corts ens vam despertar davant els insuportables gralls d'una au; no pas una au qualsevol; el nostre estupor va ser immens; va ser sortir a la balconada i veure una silueta negra d'una au de grans dimensions. Potser mesuraria entre 3 o 5 metres, i no exagero. Molts van ser els veïns que la van veure i molt nombrosos també van ser els comentaris l'endemà. Què era? I el que és més estrany: per què no ha aparegut cap notícia a la premsa?

Es va muntar un ciri de nassos, una psicosi col·lectiva total. La bestiola en qüestió va ser albirada de Tortosa a Cadaqués, i les trucades a la Guàrdia Urbana i Atenció al Ciutadà van col·lapsar les centraletes. El departament de Medi Ambient de la Generalitat va posar la nota de seny: "Es tracta d'un voltor gran", va ser el breu comunicat.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising