Les llegendes urbanes més increïbles de Barcelona

No parlem d'estacions fantasmes, sinó de fantasmes al metro. Els suïcidis al metro de per si ja són una llegenda urbana (cada vegada que el tren s'atura dos minuts, el llest de torn et diu que algú s'ha tirat a les vies i que hi ha una conspiració de silenci que ho oculta).

I l'estació de metro de Rocafort té una fama tenebrosa: sovint s'hi parla d '"una onada de suïcidis a finals dels seixanta"
-sense donar més dades- i que els treballadors veuen pels monitors a gent passejar per l'andana, amb l'estació tancada amb pany i clau i buida. I que ningú vol treballar-hi. He trucat a TMB i s'han aguantat el riure. "Però envia un mail, que consultarem als més veterans", m'han dit, amb tota la diplomàcia del món. La resposta no podia ser més concisa: "Aquesta llegenda urbana sobre l'estació de Rocafort no té cap fonament que la justifiqui". Però el que sí que és cert és que l'estació, inaugurada el 1926, va servir de refugi antiaeri dels bombardejos italians i alemanys, i molta gent va morir intentant entrar en espai segur.

A la vorera de davant de la Plaça de Trilla, hi ha un llogarret discret i curiós que ens parla del passat rural de Gràcia: l'antiga Masia de Can Trilla –una finca catalogada com a bé d'interès local– és una casa pairal referenciada des del 1728. El 1920, els propietaris de la finca –la molt devota família Trilla– hi van acollir els Franciscans de Santa Maria de Jesús. Actualment, hi resideix la comunitat de monges de Jesús Pacient (unes cinc o sis). També hi reposen les restes de Ramona Llimargas, mare fundadora de la comunitat, en una capella per a ella sola. 

Una curiosa llegenda reposa amb les despulles de Llimargas; la monja era un dels vidents de confiança de Franco. Però només ella tenia el superpoder de la bilocació, és a dir, ser a dos llocs alhora: tant la podien veure assistir els orfes a Barcelona, com passejar-se pel Pardo oferint els seus consells visionaris al dictador del Ferrol (una vegada el va prevenir d'un enverinament). Va morir el 1940, un any després que entressin els franquistes a Barcelona. Hi ha veïns que diuen que la veuen passejar amunt i avall per davant de Can Trilla... Res estrany, perquè per poder de bilocació pot estar en aquest barri i en l'altre! 

Aquesta és la meva preferida, i del tot vintage i autòctona: no googlegeu, perquè no us sortirà res (em sona de registre oral). A finals dels setanta, corria aquesta brama delirant: ¡en una botiga de faixes i llenceria del carrer Pelai s'hi segrestava a les clientes! Però només a les de bon veure: quan una confiada mossa entrava al provador per veure com li quedava el conjunt, s'accionava un ressort secret que girava el mirall i donava pas a una habitació secreta. Uns pinxos la ficaven en un sac, i per mitjà d'un sistema de túnels s'emportaven la desafortunada bellesa al port: i d'allà, directament en vaixell a engrossir l'harem d'un xeic àrab.

Va ser tal la fama d'aquesta burrada que la policia va arribar a investigar l'assumpte (i es va arribar a la conclusió que era un rumor estès per la competència de Faixes La Sirena, així es deia la cotilleria sinistra). La llenceria de l'infern hauria estat a Pelai, 26 (avui un Bershka).

Tota ciutat que es preï -i que tingui una corba pronunciada- té la llegenda urbana de l'autoestopista fantasma. A Girona és a la sortida de Bàscara, en aquesta brutal corba de 90º després d'una recta infinita, en la que cada any surt volant per la mitjana –directe al barranc del riu– més d'un fitipaldi. A Barcelona aquest honor l'ostenta la corba coneguda com La Paella, a prop de l'Hospital de la Vall d'Hebron.

Diu la llegenda que si tornes ben gat per la carretera de l'Arrabassada -amb el llardós propòsit d'esquivar els controls d'alcoholèmia- se t'apareixerà la Dama Blanca autoestopista, pujarà al teu cotxe, i just quan pensis que al final, doncs escolta, sí que has lligat en els minuts de descompte, desapareixerà un segon abans que et faci xixina un camió pels pèls: "En aquesta corba em vaig matar". No és el mateix lligar-se a una noia amb corbes perilloses que la noia de la corba. Però almenys tu ets viu, tros de quòniam. 

Diu la llegenda que al carrer Flor de Lliri, 1, pels volts de 1950, hi havia un hostal –encara veiem un tros de l'arc de l'entrada, al carrer- en què els hostes més molsuts i greixosos acabaven passats per la picadora de carn. Si eres un viatjant de comerç grassonet i passaves la nit aquí, aquesta era la rutina: estirat al llit, pesaves figues i del matalàs emergien uns pinxos assassins. I el llit es plegava de cop, com un ressort de tortura de la Inquisició. L'endemà, la resta de la clientela esmorzava i dinava uns saborosos filets i xuies. L'habitació sanguinària era la més gran i luxosa de totes, o sigui que sempre foradaven l'hoste més ric. Això ens agrada!

I una altra de transports. Fa anys que passo a ritme de fúting per davant de la parròquia del Sagrat Cor de Sant Martí de Provençals, i sempre m'ha fascinat el fet llòbrec de l'església -de l'arquitecte-marquès Enric Sagnier-i del seu entorn, digne d'una de vampirs de John Carpenter.

L'església del Sagrat Cor té història: construïda a principis de 1900, constava de temple, parròquia i un cementiri. Durant la Setmana Tràgica, el conjunt va ser destruït. El 1926 la van tornar a aixecar, però la Guerra Civil la va recremar de cap a peus. En la seva tercera vida, el 1943, van anul·lar el cementiri per una cotxera de busos. Diuen que, a la nit, si pares l'orella, hi sentiràs les ànimes expulsades del terra consagrat, que s'arrosseguen pel ciment i es lamenten. I segons algun blog apòcrif, en les nits més fosques s'escolten els plors desconsolats d'un nadó. Ximplet de la vida que és un, va entrar un matí a preguntar al vigilant pels sanglots d'ultratomba, i encara està riu, el paio.

I passem al Rolls Royce de les llegendes urbanes. La de l'au gegantina que sembra el terror pels terrats de la ciutat. En aquest cas, una mentida delirant apuntalada per la publicació d'una carta al director de La Vanguardia: el 10 de juny de 1990, el prestigiós diari va publicar aquesta carta, enviada per un tal Pere Carbó.

La nit del 28 de maig, alguns veïns de barri de Les Corts ens vam despertar davant els insuportables gralls d'una au; no pas una au qualsevol; el nostre estupor va ser immens; va ser sortir a la balconada i veure una silueta negra d'una au de grans dimensions. Potser mesuraria entre 3 o 5 metres, i no exagero. Molts van ser els veïns que la van veure i molt nombrosos també van ser els comentaris l'endemà. Què era? I el que és més estrany: per què no ha aparegut cap notícia a la premsa?

Es va muntar un ciri de nassos, una psicosi col·lectiva total. La bestiola en qüestió va ser albirada de Tortosa a Cadaqués, i les trucades a la Guàrdia Urbana i Atenció al Ciutadà van col·lapsar les centraletes. El departament de Medi Ambient de la Generalitat va posar la nota de seny: "Es tracta d'un voltor gran", va ser el breu comunicat.

Així com el Poblenou té el seu Santet, a Horta també tenen una petita llegenda de nen fantasmagòric. Al parc de la Rutlla, al Guinardó, hi ha una estàtua de l'escultor Joaquim Ros, que ha esdevingut un símbol del barri: representa un nen jugant amb un cèrcol. Tan popular va esdevenir aquesta preciosa escultura noucentista, que va donar peu a una llegenda urbana: estava erigida en honor a un nen que va ser atroellat en aquell indret mentre jugava (el pas següent seria dir que en les nits de lluna plena un cèrcol fantsma recorre el Parc de la Rutlla). La realitat és molt més ordinària: en realitat aquesta estàtua obeeix al furor escultòric de l'alcalde Porcioles, que durant el seu mandat (1957/1973) va col·locar més de cent escultures a la via pública, per monumentalitzar la ciutat. El nen està inspirat en el nebot de l'escultor i va ser inaugurat el 1961.