Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les pereres fan la flor blanca

Les pereres fan la flor blanca

Gerbrand Bakker

Les pereres fan la flor blanca
Per Gemma Casamajó |
Advertising

Acabar un llibre i començar a plorar. No passa gaire sovint però quan passa, com amb 'Les pereres fan la flor blanca', la sensació no és de pena sinó de goig. I aigua salada amb goig és el que provoca gairebé sempre l’escriptor holandès Gerbrand Bakker, que, a més, és jardiner i professor de patinatge. Potser el coneixereu per 'Deu oques blanques' o 'A dalt tot està tranquil', dos llibres premiats i traduïts al català i al castellà també per Raig Verd. Ara torna amb una novel·la que és anterior a aquestes i que narra la història d’un pare i tres fills que vénen d’un moment difícil i van cap a un moment més difícil encara: l’accident del petit que el deixa cec després de confirmar que les pereres fan la flor blanca.
En Gerson no podrà tornar a veure els colors del llac i dels camps, tan presents en la seva vida i en el llibre. Haurà de conformar-se d’escoltar el so de les branques dels arbres amb el vent.

A banda de la natura, els homes tornen a tenir molt de pes en aquesta novel·la, així com els animals. Aquí hi sentim l’alè d’un gosset petit que sap fer quatre cares: la cara de son, la trista, la d’alegria i una quarta cara més difícil de descriure, la cara de gos una mica ofès i sorrut, que li arriba amb la malaltia del seu amo, el nen de 13 anys, l’accident del qual articula la trama del llibre.
De la mateixa manera que és molt important el que no es veu, a Les pereres fan la flor blanca també és molt important el que no es diu. I en aquest sentit la prosa, que és senzilla i llisca com si patinés sobre un llac gelat en ple hivern, està plena de subtilitats, silencis i buits. Els quatre narradors del llibre –els germans bessons, en Gerson i aquest gosset que de vegades voldria ser un gran danès o un santbernat– són molt conscients que el cel ennuvolat que abans havia estat lluny ara és tot just a sobre dels seus caps.

I així mateix aquesta és una novel·la que causa pressentiments al lector, el fa avançar sota l’amenaça d’un filferro espinós. En aquest sentit, és dura com el ferro però delicada com el fil i justament per aquesta raó val molt la pena comprar-la, llegir-la i gaudir-la.

Advertising