Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right L'ésser estimat

L'ésser estimat

Albert Pijuan

L'ésser estimat
Per Josep Lambies |
Advertising

L'ésser estimat
Evelyn Waugh
Trad. Albert Pijuan
Labreu Edicions
134 pàg. 16 €.

Escrita l’any 1948 per un Evelyn Waugh (nom foteta d’Arthur Evelyn St. John Waugh) àvid de la veta satírica que l’havia fet popular als anys 30 a Anglaterra, 'L’ésser estimat' parteix d’un viatge de l’autor a Los Angeles i de les seves visites al cementiri, un negoci refulgent, un paradís artificial prodigiós, el de les empreses funeràries i, de retruc, el de la indústria del cine de Hollywood. De la mà del jove Dennis Barlow, poeta anglès fallit que va per clergue, entrem en un parc temàtic de maquilladores fleumes, embalsamadors seductors i clientela esnob amb sang d’orxata.

Waugh és humor negre, ironia macabra, crítica mordaç a l’estereotip i a l’artista pretensiós; l’absurd de les aparences i el retrat de l’Amèrica dels 50, sobretot la dels “incomptables compatriotes exiliats a les regions més bàrbares del planeta”, els de costums rancis i copes de brandi. Tot són eufemismes: no hi ha morts, sinó éssers estimats. No existeix el fracàs, només els símbols d’anglesitat (la Lliga de la Decència, el Club de la Forquilla i el Ganivet i el Club de Criquet) farcits d’una comunitat decadent. Els “anglesots” han de “mantenir certa posició”. El poeta Dennis treballa alegre a la Felicíssima Àrea de Caça, un cementiri per a mascotes i, entre servei i servei, llegeix i escriu el seu poema vital “entre afegits i extirpacions”. Quan Sir Francis (amfitrió del jove Dennis) mor penjat d’una biga, cal armar un sepeli amb la pompositat que reclama el bon vodevil i acomiadar-lo a la Clariana de les Remors, el fossar d’humans.

A Dennis el fascina tant la litúrgia –escènica més que clerical–, que s’enamora de l’Aimée, la maquilladora dels cadàvers-joguina, enamorada, al seu torn, del Joyboy, l’embalsamador que recrea la personalitat del mort. El llenguatge de Waugh és un festival metafòric. Els noms de les cambres funeràries són l’eufemisme d’un fingiment social espaterrant, el gran rusc. Una superba denúncia a les vanitats nècies i a l’esperit de lucre combinada amb amors dramàtics que, com els cossos, acaben en combustió o cianur.

Advertising