L'estret camí cap al nord profund

Richard Flanagan
Trad. Josefina Caball
Raig Verd. 488 pàg. 23,90 €

“Un bon llibre t’empeny a rellegir la teva pròpia ànima”. Això mateix es diu a L’estret camí cap al nord profund i així mateix s’aconsegueix. Richard Flanagan escriu una novel·la esborronadora sobre la memòria i la identitat que el vostre cos recordarà –recorda-ho, cos!– i que us empenyerà a rellegir la pròpia ànima tot i no haver viscut en els límits que el llibre palpa: la guerra i l’esclavatge.
Ambientada l’any 1943, conta la història d’un metge a qui l’Imperi Japonès converteix en presoner durant la Segona Guerra Mundial i el posa al capdavant de molts esclaus com ell per construir la via del Tren de la Mort que uniria Tasmània i Birmània. La novel·la relata a fons aquell temps però retrocedeix cap al passat del nen lletraferit que fou i, sobretot, avança cap al futur de l’home ferit en qui es converteix. En el seu i en el d’altres personatges que també aconsegueixen viure en lloc de morir. I tot plegat ho fa a través d’una narració fragmentada, amb molts salts temporals.

Però el principal mèrit de Richard Flanagan no rau només en la construcció d’aquesta trama complexa que converteix en segura sinó en l’exploració que fa del dolor i de la identitat, com si fos un filòsof. L’escriptor australià transita damunt d’aquella vida tan dura dels esclaus (“I ara tots junts i tentinejant, passaven els dies que s’acumulaven com un crit que no s’acaba mai, un esgarip verd i moll”) i sobretot damunt d’aquella vida que queda després de l’horror per al final concloure que quan n’hi ha massa, d’horror, l’oblit és l’única forma de sobreviure. I en aquest sentit, la novel·la explora la capacitat d’estimar després d’haver viscut al límit: per això Flanagan ausculta altres temes com la identitat i l’amor, i els analitza com si fossin dos cossos damunt d’una llitera amb rodetes.

La prosa de L’estret camí cap al nord profund és prosa poètica, plena d’imatges que fan més precís el sentit, i és prosa ferma que apinya paraules que, juntes, produeixen una emoció indestructible. És una novel·la llarga i profunda com les arrels d’un arbre aferrades a terra.