Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
L'illa de la infantesa

L'illa de la infantesa

Karl Ove Knausgård

Escrit per
Marià Veloy
Publicitat

L'illa de la infantesa
Karl Ove Knausgård
Trad. Alexandra Pujol
L'Altra Editorial
499 pàg. 22,90 €.

Entre l’any 2009 i el 2011 es va publicar a Noruega una obra amb un títol difícil de digerir –La meva lluita, referència evident al 'Mein Kampf' de Hitler–, però d’una ambició només comparable a les seves dimensions. Al llarg de 3.500 pàgines distribuïdes en sis volums, Karl Ove Knausgård explorava la seva vida en un gènere que ell mateix ha qualificat de “novel·la de no-ficció”, i que el lector percep d’una sinceritat que només es pot qualificar de brutal. Deixant de banda l’escàndol que va provocar al seu país d’origen (a massa gent no li va agradar veure’s retratada en un món sense concessions), la veritable dimensió d’aquest projecte literari s’ha fet visible a mesura que se n’han traduït els primers volums, i l’obra ha acumulat elogis d’escriptors i crítics.

No només per la seva extensió, sinó també per la seva indagació sobre el temps, la comparació amb Proust és recurrent, però no completa. De fet, l’estil del noruec té poc en comú amb el dandi francès. En comptes d’evocació i refinament, la introspecció de Knausgård se sustenta en un ego desesperat que s’expressa en un estil veloç i descarnat com una cançó punk. Però a aquest estil encara li falta un altre element per entendre’s, i és que la lluita quotidiana pel sentit de la vida del narrador-protagonista implica assumir la mort, i el maltractament previ, del pare. “Només de pensar en el meu pare, en el fet que existís, feia retronar la por dintre meu”, arriba a escriure.

En els dos primers volums, Karl Ove Knausgård ens parlava, d’una manera eminentment fragmentària i turmentosa, de la mort d’aquest progenitor terrible, i de la relació que tenia amb la seva primera dona. En aquesta tercera entrega de 'La meva lluita', en canvi, ens explica com va ser la seva infància a l’illa de Tromøya, i ho fa mantenint la línia cronològica com un nen manté l’equilibri sobre una bicicleta sense rodetes. El descobriment de l’illa (que és el món, esclar) per part del petit Karl Ove es transforma en un relat menys angoixant que els precedents. El to és gairebé el d’una faula perversa, on tot estaria en ordre si no fos per una por injusta i gairebé divina. –

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat