Diuen que, quan santa Eulàlia va morir sacrificada, hi va haver una de les nevades més grans que mai s’hagin vist a Barcelona. Diuen que des d’aquell dia mai no ha tornat a nevar a la ciutat un 12 de febrer. Neu morta converteix el porxo del Tinell en un espai exterior sota una nevada incessant, immòbil i glacial, que només agitarà el pas curiós de la gent. El cor encara bategant de santa Eulàlia marcarà el final del trajecte.
Una munió de cintes de cotó que emeten la seva pròpia resplendor gràcies a la imperceptible llum negra dels focus i fluorescents, omplen el porxo del Saló del Tinell penjades del sostre fins a tocar a terra. Una cortina de neu immòbil que es remou quan el públic s’hi obre pas i s’hi endinsa.
