Les llàgrimes de santa Eulàlia es transformen en una pluja de llum infinita que emana de la palmera, un dels elements centrals del pati de la Casa de l’Ardiaca. Una pluja que en un primer moment el visitant només pot endevinar a través de la tela negra que l’envolta i la manté oculta fins que, a través d’un sistema de so interactiu, és cridat a pujar fins al segon nivell del pati, des d’on, per fi, se li mostra la pluja que cau sense descans en un buit aparentment infinit.
El diàleg entre la intimitat del pati, les llàgrimes de la noia i la pluja de llum incessant s’aconsegueix gràcies a un mapping que es projecta sobre uns tubs translúcids verticals i que guanya en intensitat visual i sonora quan augmenta el nombre d’observadors.
A càrrec de l'IAAC. Institute for Advanced Architecture of Catalonia.
