Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Lo contrario de la soledad

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Lo contrario de la soledad

Lo contrario de la soledad

Marina Keegan

Per Marià Veloy
Advertising

Lo contrario de la soledad
Marina Keegan
Trad. Regina López Muñoz.
Alpha Decay. 203 pàg. 19,90 €.

La de Marina Keegan va ser una sort tràgica. Una de les alumnes més brillants de Yale, beneïda per Harold Bloom, amb un contracte per treballar al 'New Yorker'… Era l’escollida per encapçalar una nova generació literària, però uns dies després de graduar-se, amb només 22 anys, va morir en un accident de cotxe. La seva mort, sobtada i cruel, justifica la publicació d’aquest volum que rendeix tribut a una jove excepcional, sens dubte. Però nosaltres no podem deixar de fer-nos una pregunta que, de manera indelicada, va més enllà d’aquest dolor: hi ha literatura en aquestes pàgines o només la seva promesa?

La resposta és sí, i tant si n’hi ha, de literatura. En poc més de 200 pàgines, Keegan demostra que el seu talent és tangible, i s’expressa a través d’una veu sagaç, compromesa i divertida que, a més a més, sap construir tant peces de ficció com assajos breus. En els seus millors contes ens parla de les experiències del campus universitari amb una complexitat més que notable, i desenvolupa temes com l’allunyament dels pares o –calfred– la mort sobtada d’un jove estudiant. En les obres de no-ficció, a mig camí entre el reportatge d’actualitat i l’autoconeixement, fa el retrat d’un exterminador d’insectes, reflexiona sobre el seu procés de creació i critica obertament els graduats de Yale que escullen treballar en el sector de les finances, menystenint valors no tan comptants com els diners.

Entre aquests últims, hi ha el text que dóna títol a tot el volum, i que està cridat a convertir-se en un text de referència en el ritu de pas del final dels estudis. Com en una resposta a L’aigua és això de David Foster Wallace, el discurs de graduació de Keegan és un cant generacional i emotiu que s’atreveix a definir allò que vol a la vida: el contrari de la soledat. Si el vell Wallace exhortava els estudiants a estar alerta en el món real al qual entraven, la jove Keegan es mostra “enamorada, impressionada, agraïda, morta de por”. I exhorta els seus companys de generació a no perdre la iŀlusió. “Tenim 21 anys. Tenim tant de temps per endavant. Recordem que encara som capaços d’aconseguir qualsevol cosa”.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising