[image]
[title]Com un astronauta que es mira la Terra assegut en un cràter de la Lluna, així em sento ara. Luis Goytisolo va escriure la primera de les seves faules el 1968, per encàrrec de l’escultor Xavier Corberó, un bon amic, que li havia demanat uns textos per acompanyar la creació d’una sèrie d’aiguaforts. Els va acabar recollint, com qui crea una consteŀlació d’astres, sota el títol d’'Ojos, círculos, búhos', en un llibre que basculava entre l’aforisme i el microrelat. “Són com els rastres d’un meteorit, un solc de foc que s’allunya”, explica Goytisolo, ara, amb els ulls encesos com les flames d’un canelobre. Parla amb una riquesa de paraula digna d’un gran cavaller.
Fa gairebé 50 anys de les pintures de Corberó, i en la carrera de Goytisolo les faules han anat tenint fins a quatre ressorgiments. L’últim acaba de sortir d’impremta, es diu El atasco, i apareix publicat en un sol volum amb els seus tres precedents. El lector hi trobarà l’evolució d’una prosa i un imaginari que ha anat madurant al llarg de les dècades. “Vaig començar amb uns elements fantàstics, que recordaven el món de Goya, on apareixia un guerriller de més de dos segles que tornava a la vida i una 'maja' que cantava”, engalta l’autor. A 'El atasco', en canvi, recorre a l’absurd quotidià, portant el capitalisme liberal a la paròdia kafkiana.
A 'Un diario de 360 grados', Goytisolo ens explicava la història d’aquell metge fanfarró a qui, de sobte, trobàvem assegut en una taula, intentant imaginar com devia ser Somàlia. Hi ha alguna cosa en la seva veu que és herència directa del Barroc espanyol, d’aquell príncep de Calderón tancat en una torre veient passar la ficció de la pròpia vida. En el pròleg de l’edició, per cert molt fi, Ignacio Echevarría ens diu que és com si els relats de Goytisolo passessin rere “una màscara acústica”, una mena de bombolla de sabó suspesa a uns quants metres de la realitat. “Per mi, aquesta és una idea fonamental, i així ho dic, que és com si visquessin en el país d’'El màgic d’Oz'”, rebla.
Amb 81 anys recent fets, i una complexió esvelta i juvenil, a Luis Goytisolo li agrada definir-se com un escriptor irreverent. El seu humor és fruit d’una còpula entre el sarcasme de Cervantes i l’escatologia de Rabelais, però cada cop més a prop dels temps que corren. “'El atasco' és, podríem dir, la història d’un dia en què tothom sembla posar-se d’acord per inventar-se que ha arribat tard a la feina perquè hi havia un embús a la carretera”, iŀlustra, intentant resumir el que tots dos sabem que és irresumible. La gràcia és que l’argument es va forjant a petits esquitxos, en realitats de nivell microbi, que entren en coŀlisió.
Als anys 70, Luis Goytisolo va publicar la tetralogia 'Antagonía', pedra angular de la seva obra, on neixen les cordes que ha anat estirant en treballs posteriors. Des de l’esbós autobiogràfic, que arribaria a les quotes més elevades amb aquell autoretrat paròdic que ens va regalar a 'Investigaciones y conjeturas de Claudio Mendoza'. “Jo crec que totes les coses que he escrit tenen a veure les unes amb les altres –diu–, i es poden unir traçant línies imaginàries”. Només des de la Lluna es pot veure l’esfera terrestre de pol a pol. I tenim sort d’aquest fil d’Ariadna, les quatre faules, que han marcat el camí com les engrunes de pa enmig del bosc.
El atasco y demás fábulas
Anagrama
183 pàg. 16,90 €
