Marc Pastor: l'home aranya ataca de nou

L'autor de 'La mala dona' i 'Bioko' publica la seva cinquena novel·la, que passa a un arxipèlag de la Polinèsia

©Ivan Giménez

En una cafeteria cantonera del carrer d’Enric Granados, Marc Pastor es demana un te matxa que arriba com una tassa de liquen fumejant. A la butxaca de la jaqueta, hi du un stormtrooper en miniatura, una joguineta galàctica que porta el nom de Louis C.K, i que des de fa anys l’acompanya a totes bandes, com un tòtem africà. “Al meu costat, Peter Pan passaria per un directiu de Bankia”, diu, sorneguer. Acaba de publicar la seva cinquena novel·la, 'Farishta', una nova revolució de la literatura de ciència-ficció en català. Està ambientada a la Polinèsia, en un arxipèlag d’aparença idíl·lica, convertit en un complex residencial per a famílies riques, guardat per taurons i infestat de micròfons, sota vigilància contínua. En el fons, és una presó.

La teva anterior novel·la, Bioko, ens situava a l’illa de Fernando Poo, un paradís mortal. Podríem dir que n’és una continuació?
Té molts punts en comú. A Fernando Poo les naus arribaven fetes caldo, els navegants les havien de fer naufragar a la costa, i tothom qui posava un peu a terra agafava febres. A Farishta, m’atreia la idea de situar l’horror al tròpic, sense regions fosques, a plena llum del dia. I que l’única amenaça evident fossin els mosquits. 'Bioko' i 'Farishta' són les primeres entregues d’una trilogia sobre illes. I la tercera part passarà a Madagascar.

Tens cinc novel·les publicades, i totes cinc estan interconnectades. Tens un pla?
Estic creant una teranyina, i el lector té llibertat d’entrar-hi per qualsevol lloc. De cada novel·la que escric, en neixen sempre quatre o cinc més. I com a les aventures gràfiques a què jugàvem de petits, qualsevol cosa que passi ara pot tenir una repercussió en un llibre futur.

I per això recuperes un personatge de 'L’any de la plaga', en Víctor Negro.
Sí, i també surt un personatge de 'La mala dona', ben amagat. És el senyor Gireaux, que apareix al principi, en una oficina de París, i li ofereix feina a la protagonista com a responsable de la intendència del complex. A 'La mala dona', era l’amo del casino de l’Arrabassada, el mateix que li obria les portes al detectiu i li deia que allà es compraven i venien nens. Sempre té un paper incitador. Per mi és com una figura fàustica, és el dimoni. Sempre el descric amb una edat imprecisa i una mirada que sembla que et llegeixi l’ànima.

Farishta passa l’any 1993. Per què?
Per la sensació de desconnexió. L’any 1993 els mòbils eren trastos gegants com els que portaven a 'Arma letal', i l’ús d’internet encara era molt incipient. Ens comunicàvem d’una altra manera. Jo recordo que en aquella època estiuejava en un apartament de Cubelles i trucava a Barcelona des d’una cabina telefònica. Si l’hagués situat en l’actualitat, ningú no s’hauria cregut que a les illes de la Polinèsia no hi hagués possibilitat de contacte amb el món exterior.

L’illa no és l’únic element que acosta 'Farishta' a 'Bioko'. També hi ha els viatges en el temps.
Crec que a partir d’ara les paradoxes temporals apareixeran sempre en les meves novel·les, amb més o menys importància. Tot i això, la meva autèntica novel·la sobre viatges en el temps encara no està escrita. Trigarà una mica, però arribarà. Els personatges aniran del 2030 fins al 1400 i escaig, i passaran per èpoques napoleòniques i escenaris molt diversos. Abans, però, encara he de fer altres coses.

La protagonista, la Farishta del títol, arriba a l’illa i es converteix en l’amant d’un noi que es diu Manse Melville. D’on ve aquest nom?
Aquí es barregen molts mites meus. Primer de tot, és una referència al Manse Everard, de 'La patrulla del temps' de Poul Anderson, un nom perfecte per a un crononauta. El cognom és més casual. Un dia anava pel carrer de Provença donant-hi voltes i em vaig trobar amb la botiga de mobles Melville. I vaig pensar que sonava molt bé, com un heroi de Marvel. Després m’ho vaig fer venir bé per relacionar-lo amb Herman Melville, l’autor de 'Moby Dick'. Però el que més m’agrada d’aquest nom és que t’omple la boca i és impossible d’oblidar.

Mentre escrivies Farishta vas passar per un procés d’adopció. Fins a quin punt ha condicionat la novel·la?
Molt. Primer de tot, perquè he trigat més temps a escriure-la del que tenia previst. Després, per aquesta sensació d’aïllament de què et parlava. Jo i la meva dona vam anar a buscar el nen a Madagascar quan portava una tercera part del llibre, més o menys. Era l’11 de novembre del 2014, dos dies després del referèndum, i recordo que vaig deixar Catalunya en un estat de semieufòria democràtica, sense saber què passaria. El Barça estava enfonsat, el panorama era ben estrany. Però allà amb prou feines ens afectava. Tot ens quedava molt lluny.

I la qüestió de la paternitat?
Com saps, la Farishta és una noia d’origen afganès. La van separar de la mare en una cova i va ser adoptada per un militar soviètic. I ara es troba en un lloc exòtic on hi ha una sèrie de famílies que cuiden d’uns nens que sembla que no els pertanyen. Mentre fèiem els tràmits per adoptar vaig conèixer gent que entre tractaments de fertilitat i fecundacions in vitro s’hi deixaven la salut. Coses que et destrossen hormonalment, i com a parella.

A la novel·la, el preu que paguen aquests pares és encara més alt. És definitiu!
Molta gent viu la paternitat com una obsessió. Jo també volia ser pare, i em preguntava fins a quin límit podia arribar. A 'Farishta', hi ha una història de nens robats, i de pares que s’enganyen, que volen pensar que els donen una vida millor de la que haurien tingut. Que si no hi fossin, ara el nen es trobaria a Turquia amb un pedòfil en un soterrani. Casualment, l’altre dia vaig veure 'Gone baby gone', de Ben Affleck, que planteja una situació semblant.

El llibre té una banda sonora molt potent. Els personatges parlen amb lletres de cançons.
En les meves novel·les, la cultura pop sempre és important. No concebo una història en què els personatges no puguin parlar d’altres ficcions. No seria realista. Perquè bé que nosaltres ens passem el dia xerrant de Netflix, de si hem vist tal pel·lícula, o de si Beyoncé ha guanyat un Grammy. També és cert que jo he mamat molt de Nick Hornby, i m’agrada molt que les emocions es narrin a través de la música.

És la música que t’agradava amb 18 anys?
Més aviat, és música que vaig escoltar amb 18 anys. En realitat, els gustos musicals de la Farishta són els d’una veïna meva de Cubelles, la Sònia. Però ja m'està bé. Hi ha una cosa que m’agrada, i és que la Farishta i en Manse parteixen de preferències musicals diferents. Ell és fan de Nirvana, i ella pensa que Kurt Cobain és un individu trist. Però l’última cosa que diu la Farishta és una referència al 'Come as you are'. És una manera de fer-los evolucionar.

Com a 'Bioko', aquí també hi ha un vaixell enfonsat, un lloc sagrat per als amants.
Aquí res no està deixat a l’atzar i, com tot, aquest vaixell tindrà continuïtat en futures novel·les. Cada nou llibre ha de modificar una mica l’anterior. No tot el que has llegit a 'Farishta' és completament cert. Ja ho veuràs.

Farishta
Marc Pastor
Amsterdam
472 pàg. 20,90 €.

Comentaris

0 comments