Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Martin Amis: lamentacions d'un monstre

Martin Amis: lamentacions d'un monstre

L'autor de 'La vídua prenyada' publica 'La Zona d'Interès', un llibre que explora el nazisme des del punt de vista dels botxins

Martin Amis
©Irene Fernandez
Per Josep Lambies |
Advertising

L’any 1991, quan va publicar 'La fletxa del temps', Martin Amis va dir: “Ha arribat l’hora de parlar de l’Holocaust d’una altra manera”. Feia més d’una dècada que el 'Maus' d’Art Spiegelman rondava pel món, i Primo Levi ja s’havia tret la vida tirant-se pel forat de les escales d’un tercer pis. Amis sabia que aviat no quedaria ningú que pogués arremangar-se les mànigues de la camisa i ensenyar el número marcat amb tinta blava. “Amb el temps, fins i tot les coses més terribles tendeixen a perdre solemnitat”, declara. Ara, aquell territori que teníem vedat a l’humor està sent conquerit per la sàtira.

Just després de 'Lionel Asbo', Amis escriu 'La Zona d’Interès', el seu retorn a Auschwitz, aquell manicomi on l’aire fa una pudor ronyosa i l’aigua és tan fètida que per més cops que la bullis mai no és bevible. I ho fa, aquí la seva gosadia, des del punt de vista dels nazis. “Quan era petit, Hitler em feia por –explica–, i un dia la meva mare, per calmar-me, em va dir que no patís, que jo era ros i amb els ulls clars, i que per tant Hitler no em podia fer res”. Des d’aleshores, Amis diu que té la creu del monstre, i que posar-se en la seva pell li sembla una opció noble.

Al final, tot és qüestió de responsabilitats. A 'Postguerra', Tony Judt explicava que fins i tot els suïssos es van embrutat les mans durant la Segona Guerra Mundial, comprant les dents d’or dels cadàvers per alimentar la indústria joiera. “Jo això de la banalitat del mal no m’ho crec –assegura Amis–. Des del moment en què ets capaç de matar algú, aquesta fe cega desapareix”. A 'La Zona d’Interès' ha decidit ensenyar les interioritats del botxí, aquell semidéu que mata amb indolència com el gat que té entre les urpes un ratolinet i l’esclafa, mentre mira cap al sostre. “Això és el que fa terror  de debò”, profereix.

Aquesta és també la història d’un triangle amorós, o bé la crònica d’un adulteri, com el que va situar al gulag soviètic de La casa de les troballes. Ella és la Hannah Doll, la bonica esposa d’un oficial borratxo i galdós que sempre té el cap ocupat tramant mètodes per aprofitar efectius i accelerar el ritme de l’extermini. I ell és en Thomsen, un comandant de la Solució Final que en el fons té idees pròpies. “Com deia Rilke, hi ha vegades en què l’ànima dorm en algun racó de la foscor, i se l’ha de despertar”, continua Amis. Amb l’esclat de passió, en Thomsen recupera un xic d’enteniment.

Res d’això no hauria passat si Hitler hagués triomfat com a pintor i s’hagués quedat en els cercles vienesos pintant verges de porcellana amb corones de pa d’or. “Però l’atzar és així de ridícul”, murmura. Amb la victòria del Führer, carretades d’alemanys se’n van anar cap a Polònia a prestar favors a la pàtria, i des de les colònies van construir una atmosfera abominable i malalta. Tot i que també hi havia lloc per al sexe, la passió i el desig. O això és el que trobem a la novel·la.

A més d’un li semblarà que torna a llegir l’afer d’aquells joves de 'La vídua prenyada', que s’estimaven en un castell italià en l’època de l’alliberació sexual. D’aquí que el llibre hagi destapat tanta controvèrsia. “La gent està carregada de moral barata, i no entén que l’humor també és una eina de reflexió”, diu Amis. Ara, a part de Primo Levi, també hem perdut Jorge Semprún, i en els pròxims anys veurem com la memòria directa es va esborrant del mapa. És llei de vida. Per sort, com sosté Amis, la literatura encara hi té molt a dir.

La Zona d'Interès
Editorial Anagrama320 pàg. 19,90 €

Advertising