0 M'encanta
Guarda-ho

Mathias Enard: "Tots som identitats canviants"

L'autor ha publicat 'Brúixola', la història d'un somiador enamorat, addicte a l'opi

L’últim cop que vaig tenir notícies de Mathias Enard era a Berlín, menjant salsitxes amb curri en un estudi que havia convertit en el seu cau d’intel·lectual de la Vella Europa, refugi d’arqueòleg i exhumador dels cadàvers de la història. L’any 2008 es va consagrar amb 'Zona', una novel·la que aixecava les pedres del Mediterrani, batent el terreny allà per on van passar Hanníbal, Ibn Battuta i Napoleó. Després, va venir el 'Carrer Robadors', que era el viatge d’un emigrant marroquí que volia arribar a Barcelona. El relat començava a Tànger, al cafè Hafa, amb vistes a la costa de Tarifa, i acabava en un dels trams més foscos del Raval, al carrer d’en Robador, on Enard va tenir un pis llogat durant molt de temps. Ara torna a la càrrega amb 'Brúixola', una simfonia oriental tan ambiciosa com 'Les mil i una nits', que li va suposar el premi Goncourt, el més prestigiós de les lletres franceses.

A la primera línia de la novel·la ens trobem dos fumadors d’opi, que ens situen a les portes d’una nit d’insomni. Un anacronisme?
Una llicència. Volia treballar amb una sèrie de tòpics de la fantasia orientalista, i la idea dels opiacis m’hi portava de la mà. Pensava en l’opi, i de seguida hi havia un torrent d’imatges que em venia al cap, des d’un racó obscur de la Xina, amb la gent tombada fent pipades, fins a la joventut rebel americana, i els antres més foscos d’Europa. No era només una qüestió de l’efecte de la droga en el consumidor, sinó un símptoma cultural transnacional.

Som en una habitació de Viena, en un temps considerada l’antiga porta de l’est. Creus que és una novel·la nostàlgica?
Hi ha una certa malenconia, però sobretot per allò que no ha existit mai. Es tracta més aviat de la forma de mirar cap a Orient en una relació d’iguals, i mai de superioritat. El llibre es titula 'Brúixola', perquè és un estri que t’ajuda a orientar-te. I ‘orientar-te’ és ‘trobar l’Orient’, i detectar el rastre de la influència que n’hem rebut al llarg dels segles.

Hi ha un diàleg en què es parla d’'El Danubi' de Claudio Magris. És una lectura de capçalera?
Bé, és un llibre que em fascina. Però, com passa amb els grans llibres, el que més m’interessa d’'El Danubi' és el que no hi és. Magris s’hi interessa per la qüestió germànica, però molt poc per l’Imperi Otomà i per totes aquelles llengües que li resulten estranyes. Els últims quilòmetres de recorregut del riu els liquida en unes poques pàgines. Durant un temps vaig contemplar la idea de completar el llibre, de reprendre aquest tram final del camí i escriure el que Magris es va deixar.

És una gran idea. M’encantaria llegir-ho. Ho tiraràs endavant?
Potser ho faig algun dia. Seria com col·laborar amb Magris, que és un gran autor, i un intel·lectual important. I ha desenvolupat aquesta identitat de fronteres que és pròpia de les ciutats que, com Trieste, són al límit d’unes quantes nacions.

Tu, que ets un apàtrida, no crec que tinguis res a envejar-li. O sí?
Ara mateix, m’apassiona aquesta pregunta, tot i que no la sé respondre. Perquè una cosa és la frontera política i l’altra la frontera personal. Tots som identitats en moviment. Per això les fronteres interiors no deixen de moure’s. Caminis per la ciutat que caminis, vas canviant a cada passa. Des que vaig viure a l’Iran, m’he endut una part del món àrab amb mi. Viatjant per Catalunya he percebut coses que una altra persona no hauria trobat.

Què et va portar a fer-te orientalista?
L’atzar. Jo vaig créixer en un poble molt petit de l’oest de França, i a l’adolescència em vaig convertir en un gran lector de llibres d’aventures. Em fascinaven els relats de viatges, els exploradors i les seves descobertes. Quan vaig complir 18 anys me’n vaig anar a París a fer la carrera d’àrab i persa. I arran d’això també me’n vaig anar a viure fora. He tingut una estreta relació amb països com Síria i el Líban.

Quan Brúixola va rebre el Goncourt vas dir que el dedicaves a Síria. Quin efecte por tenir un llibre com aquest en l’actualitat?
Molta gent s’ha interessat per països com Síria i més recentment Turquia arran dels conflictes que s’hi viuen. Jo crec que llibres com Brúixola ajuden a veure la diversitat d’un món que no ens és gaire conegut, perquè ens descobreixen que per sobre de la guerra i la violència hi ha una cultura, uns valors eterns, una fascinació.

Dèiem que som en una nit d’insomni, que de seguida es converteix en una exploració de les traces d’Orient en l’alta cultura europea. És una novel·la altament intel·lectual.
Primer de tot, sempre m’ha interessat estudiar la relació entre Orient i Occident, molt més porosa del que sembla. Fa temps que vaig començar a recopilar uns quaderns d’anècdotes, personatges i històries que em semblaven representatius.

Com t’ho fas per ordenar tanta informació?
Aquestes llibretes ja van donar lloc a un llibre, 'Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants', on conto un possible viatge de Miquel Àngel a Istanbul. Per tant ja havien donat els seus fruits. Quan el procés de documentació estava embastat, vaig crear una mena de mapa on tots els relats que volia fer aparèixer en la novel·la ocupaven una òrbita.

Al llibre hi ha un narrador, en Franz, un intel·lectual una mica posseït per l’opi, malalt i enamorat del record d’una dona.
La dona es diu Sarah, i és una mena de rodamón que ara viu a Malàisia. En el meu cap, la Sarah va existir abans que en Franz, i en un principi havia de ser ella qui escrigués la pròpia història, en primera persona. Però quan ja ho tenia més o menys organitzat se’m va acudir que necessitava un segon personatge que la idealitzés, amb la distància dels anys i de l’espai.

La novel·la té un punt romàntic, entre la fantasia viatgera i l’amor sublimat.
Potser sí. No volia que fos una història d’amor de l’estil de 'Tristany i Isolda', però sí que m’interessava arribar a perfilar un retrat entusiasta i d’enyorament.

Entre els noms propis que hi surten, de Balzac a Hofmannsthal, hi ha molts compositors i cantants. Quin paper hi juga la música?
La música era fonamental. Tinc la sensació que aquí coneixem bé les arts plàstiques orientals, la pintura i l’arquitectura, però que la música ens és molt críptica encara. Hi ha musicòlegs que han intentat importar principis harmònics que vénen de la tradició persa, per exemple, però sempre han hagut de fer una mena de tasca de traductors perquè fossin compatibles amb la música occidental. També per això m’agradava que passés a Viena.

Però tu aquest llibre no el vas escriure a Viena, sinó a Berlín. Per què?
Casualitat. M’hi van oferir una residència, i m’hi vaig quedar. A Berlín podia estar tranquil i treballar-hi de ple, com si fes un parèntesi vital. Sempre està bé canviar d’aires, per tenir noves idees. Sí que vaig aprofitar per estudiar una mica sobre orientalistes alemanys, però sobretot vaig gaudir de la ciutat.

És una etapa tancada, la de Berlín?
Sí, Berlín es va acabar l’any passat. Ara, tot i que d’una manera una mica intermitent, tornaré a tenir un peu a Barcelona. 

 

Brúixola
Mathias Enard
Empúries. 427 pàg. 22,90 €.

Comentaris

0 comments