Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Miguel Fuster: "Viure al carrer és un trauma del qual no et refàs"

Miguel Fuster: "Viure al carrer és un trauma del qual no et refàs"

La novel·la gràfica '15 años en la calle' és un relat amarg i furiós del temps en què el dibuixant va estar en la indigència

Miguel Fuster
Per Josep Lambies |
Advertising

A la terrassa d’un dels quebabs de la rambla del Raval, amb un paquet de Winston a sobre la taula i un cafè en què ha abocat cinc o sis sobrets de sucre, Miguel Fuster recita el discurs de Marc Antoni davant del cadàver de Juli Cèsar, de principi a fi. Té un solc profund a cada galta, com una esquerda sobre la terra, i els ulls amagats sota una visera amb el logo de Caixa Penedès. Va ser un dels vinyetistes de Bruguera als anys 60, i es guanyava la vida amb escreix dibuixant historietes romàntiques amb un punt picant que es venien molt bé a Gran Bretanya. Després van anar maldades, i es va trobar en la indigència. “És un trauma del qual no et refàs en la vida”, diu.

En total, va passar quinze anys al carrer. Durant bona part d’aquest temps sobrevivia pintant quadres de toreros i sevillanes per als turistes, amb un intermediari que tenia el negoci al carrer Llibreteria i li prenia el pèl a quatre mans. “Ell em pagava unes 2.000 pessetes per obra, i després les venia a 70.000”, explica en Miguel. Desnodrit, addicte als 'bricks' de vi, mica en mica va anar perdent forces fins que ja no podia sostenir l’espàtula. S’arrossegava d’un costat a l’altre entre les Planes i el barri de Sants, amb un plec de cartrons per dormir i un ganivet per defensar-se de qualsevol possible enemic, fins que la Fundació Arrels el va rescatar.

Des d’aleshores, ha estat escrivint i dibuixant la seva història de rodamón, en un seguit d’àlbums que ara apareixen recollits en un únic volum, l’edició integral '15 años en la calle', una barreja de gargot frenètic i lletra amarga. “Hi ha un moment en què aprens que tu per al món ets pura escòria, que és quan als bars et diuen que tenen el lavabo avariat o quan et volen cobrar un gotet d’anís a quatre cops el seu preu”, engalta. Situacions com aquestes són les que descriu en cada pàgina, encarnant-se en un personatge fantasmal, un espectre fet de guixots profunds i dolorosos com un tall d’arma blanca, intentant mantenir la dignitat en una Barcelona que li dóna l’esquena, entre els caixers i les pensions, i un refugi a la falda de Montjuïc.

Ara Miguel Fuster té 72 anys i viu en un pis que Arrels li ha proporcionat a la Zona Franca. La seva jornada comença a les cinc del matí i se’n va a dormir quan es pon el sol, aprofitant les hores de llum de la primera a l’última, com feia quan vivia al carrer. “Potser ara només em queden dues neurones, però la beguda no me les ha pogut arrabassar –diu–. Funcionen a la perfecció, i per això tinc aquesta memòria, que no oblido ni un detall ni una dada”. Llegeix Montesquieu, Rousseau i altres filòsofs del Segle de les Llums, i a la tele mira pel·lícules de l’oest i cine negre. Ara, a més, està treballant en una sèrie de pintures pornogràfiques.

L’any 1996, Carlos Giménez el va convertir en l’heroi d’un parell d’historietes canalles que transcorrien pels volts de Nadal, relats de meublés, droga i prostitutes, amb figuretes del nen Jesús de fons, que més tard passarien a formar part de l’antologia 'Sexo y chapuza'. La imatge que en donava allà, jocosa i calavera, no té res a veure amb el perfil amargant i capcot que travessa les pàgines de '15 años en la calle', de baralles i menyspreus, de degradació i rebuig. “He viscut molt de temps en ambients molt marginals, he escoltat molts vagabunds desfogant-se i passant-me la seva merda, he vist molt de fill de puta, ho he vist tot”, segueix. I tot i les paraules, tan crues, mai no et nega un somriure amable.

15 años en la calle
Miguel Fuster
Chula Ink
216 pàg. 19,90 €

Advertising