Mites i llegendes de Barcelona

Policies de barri de la 2a meitat del s. XIX, amb fama d’inoperants i ganduls. Els va substituir la Guàrdia Urbana.

Vigilants nocturns que foragitaven malfactors, encenien els llums de gas, obrien els portals i cantaven les hores.

Funcionari que a l’Edat Mitjana s’encarregava de recollir amb un carro els animals morts dels carrers.

Noia de la Ribera que a mitjan segle XIX va viure un idil·li amb un soldat a la font del Gat de Montjuïc.

Per dur la contra, el millor és capgirar els arguments de l’adversari. Contra la ciutat santa, la ciutat diabòlica. Si al centre de Barcelona apareixia al segle XIV un àngel per denunciar un robatori en el trasllat de les despulles de santa Eulàlia, en la coneguda avui dia com a plaça de l’Àngel, pels vessants del Tibidabo corrien a regna solta els adoradors de Llucifer: dimonis, follets i bruixots, que farien construir a principi del segle XX el temple expiatori del Sagrat Cor al capdamunt de la muntanya, per mirar d’aturar tanta disbauxa.

Els simpatitzants de l’anticrist també s’aventuraven de vegades dins la ciutat, com les bruixes que ballaven a la plaça de Sant Ramon del Call, en una dansa circular que per alguns autors és l’origen de la sardana, o el dimoni Asmodeu, que va posseir a final del segle XIX alguns barcelonins i va obligar el mossèn i poeta Jacint Verdaguer a dedicar-se una temporada als exorcismes en una casa del carrer de Mirallers.

En tot cas, però, al centre urbà eren més habituals les ànimes en pena que no pas les banyetes satàniques. Els fantasmes lliscaven, i alguns encara llisquen, per tots els racons de la ciutat. Un dels més temuts va ser el del capellà del Pi, que al segle XVI penava entre els dos mons per haver deixat una missa inacabada en morir, i que espantava els vianants a la recerca d’un escolanet que l’ajudés a acabar la feina. Només Perot Rocaguinarda, el bandoler del Guinardó, va ser prou valent per escoltar el prec de l’esperit sense sortir corrents, ajudar-lo a completar el darrer ofici i, de pas, redimir amb la bona acció els seus propis pecats de lladre.

La crítica a la mitologia oficial no sempre ha estat cosa de dimonis o espectres. Ben sovint, es feia des de simples cosmovisions no acceptades per l’Església, a les quals precisament es penjava el capell d’infernals per desprestigiar-les. L’alquímia, per exemple, s’identificava amb conjurs que intentaven convertir plom en or, però en realitat s’apropava més a una protociència, un antecedent de la química, que va tenir seguidors tan il·lustres com el rei Joan I, que va tenir-ne un obrador als baixos del Palau Reial de Barcelona, per a escàndol dels seus coetanis. Al seu torn, els curanderos que feien servir herbes i plantes medicinals eren considerats bruixots (astrucs). Fou el cas del barceloní Sacanera, famós al segle XV per vendre un remei contra les picadures en un establiment del carrer anomenat popularment de l’Astruc Sacanera (l’actual carrer d’Estruc).

Una altra d’aquestes visions alternatives presents a Barcelona ha estat la francmaçoneria, amb força predicament entre algunes elits professionals, intel·lectuals i polítiques. Filosofia poc coneguda, oculta rere preceptes críptics i reunions secretes, en part per refugiar-se de les constants persecucions, es pot resseguir el seu rastre en la decoració simbòlica d’alguns edificis de la ciutat, com la Casa Xifré del pla de Palau o la casa número 11 del carrer de la Portaferrissa.

Els germans Pérez Martin van fer retrunyir la BCN preolímpica amb concerts sota la plaça de Catalunya

Josep Molera va esbargir la BCN modernista amb la seva xerrameca. Tant, que va esdevenir sinònim de pesat.

Minyona que va perdre el seny i deambulava amb una estrafolària indumentària a la dècada del 1920.

Durant 50 anys, Ramon Julibert va cantar òpera 8 hores al dia, gairebé sempre a l’estació de Pg. de Gràcia.

L’olor de la sang desperta els esperits fabulistes. La història de Barcelona està marcada per crims violents que el temps i les exageracions han transformat en llegenda negra. Els vulgars delinqüents esdevenen ogres voraços i les pobres víctimes, models de virtut. O a un delicte s’hi busquen motivacions molt superiors a l’enteniment del malfactor. Com més violenta la malifeta, més popular, i com més popular, més difícil de destriar la veritat de la mentida.

Un dels crims verídics més evocats de Barcelona és l’atemptat del pagès Joan de Canyamars contra Ferran II, a la porta de la capella de Santa Àgueda, el desembre del 1492. El plebeu va apunyalar el monarca al coll, en un regicidi frustrat que alguns consideren obra d’un dement i d’altres un complot en el marc de les guerres remences. El rei es va refer de les ferides i encara viuria més de vint anys. Canyamars, tot just un parell de dies, en què va ser mutilat, lapidat, cremat i, finalment, per misericòrdia reial, escanyat.

Un altre relat negre que, en canvi, no té ni un bri de veritat és el del llibreter assassí de Barcelona, una bola apareguda a la premsa francesa el 1836, coincidint amb la desamortització de Mendizábal, segons la qual fra Vicenç, un monjo exclaustrat de Poblet, es dedicava a assassinar clients entre venda i venda d’incunables. La rondalla va fer fortuna i es va convertir en el mite criminal romàntic de Barcelona per excel·lència, que inspirà la novel·leta 'Bibliomania' a Gustave Flaubert.

Els darrers cent anys les històries criminals més sonades s’han emprat com a metàfores d’èpoques i barris de la ciutat. Enriqueta Martí, la Vampira del carrer de Ponent, acusada el 1912 de segrestar nens, prostituir-los i assassinar-los, va esdevenir en les cròniques periodístiques un esgarrifós símbol de la decadència del Raval bohemi. Com denuncia ara la historiadora i novel·lista Elsa Plaza a 'Desmontando el caso de la Vampira del Raval', Enriqueta, si no del tot innocent, segur que no va cometre ni la meitat dels delictes pels quals va anar a la presó, on va morir apallissada.

De la mateixa manera, l’assassinat el 1949 a l’Eixample barceloní de Carmen Broto, prostituta de l’alta societat, va desencadenar nombrosa rumorologia sobre la possible implicació en el crim de jerarques franquistes i eclesiàstics, tot adobat amb secrets inconfessables i negocis il·legals en les penombres de la llarga postguerra. L’homicidi de Broto, que va inspirar la novel·la Si te dicen que caí, de Juan Marsé, encara provoca avui dia agres polèmiques entre aquells que diuen que és un cas obert, amb implicacions polítiques per resoldre, i els que defensen la justesa de la versió oficial, que ho deixa tot en un robatori de joies amb tràgic final.

No menys ambivalents són les proeses delictives de Juan José Moreno Cuenca, el Vaquilla, paradigma pispa de les dècades del 1970 i 1980. El carisma d’aquest lladre de cotxes i atracador de bancs de l’extraradi barceloní el va convertir en tota una icona, capaç de fer creure a bona part dels teleespectadors, amb els seus motins carceraris televisats, que només era una víctima del sistema penitenciari, gairebé equiparable als presos polítics de la Transició. Una idealització que a la fi, però, només es va acabar creient ell mateix, condemnat per l’addicció al crim i les drogues a morir només ja com a símbol d’una generació perduda de l’heroïna.

Membre fundador de La Fura dels Baus, va deixar el grup i des d’aleshores fa de cantautor ramblero.

Fins fa pocs anys es passejava despullat pels carrers de la ciutat. Últimament se li ha perdut el rastre.

De maquillatge delirant i verb desbocat, Mónica Coronado és la prostituta més extravagant i atrevida de BCN.

Una ciutat d’anomenada atrau visitants il·lustres. I, si hi ha sort, els hostes recompensen la metròpoli amfitriona amb una estada memorable, que amplifica la llegenda de la ciutat gràcies a una troballa científica, una epifania artística, un idil·li apassionat o una gresca de les que fan època. El nombre de figures de renom que han deixat empremta a Barcelona és molt extens, i tot i que reconeixem que és una mica provincià presumir-ne, en repassem algunes.

El 1493, de tornada de descobrir (o topar-se amb) Amèrica, va passar per Barcelona amb sis indis, batejats a la catedral sota el padrinatge dels Reis Catòlics. Als qui aquesta aportació barcelonina de Colom els sembla poc, busquen en la seva estada proves de la suposada catalanitat del navegant.

Va venir a principi del segle XVII i va quedar tan fascinat amb Barcelona que hi va ubicar el duel final del Quixot. És l’única ciutat real que apareix a la seva obra mestra.

El caçador de búfals va desembarcar a Barcelona el desembre del 1889, per participar en un espectacle que recreava les seves gestes del Far West. Es va hostatjar a l’Hotel Cuatro Naciones de la Rambla, per on ja havien passat Stendhal i Chopin i on també va dormir Einstein dècades més tard.

El novel·lista i periodista anglès va arribar a Barcelona a final del 1936 per lluitar contra l’aixecament feixista. Aquí va viure l’eufòria revolucionària inicial i els enfrontaments fratricides entre comunistes i anarquistes, experiències agredolces de la Guerra Civil que va retratar a 'Homenatge a Catalunya'.

La primera dama de l’Argentina només va estar un parell de dies del juny del 1947, però va tenir temps de donar nom a un nou barri de barraques, la Perona, ubicat on actualment hi ha el parc de Sant Martí.

El dramaturg nord-americà va escriure 'La rosa tatuada' en una estada de quatre setmanes, el 1949, a l’Hotel Colón de l’avinguda de la Catedral, on van fer parada altres escriptors com Sartre i Hemingway.

A les ordres de Jess Franco, l’actor britànic va rodar 'El castillo de Fu-Manchú', pel·lícula estrenada el 1969 i en la qual el malvat oriental té el seu refugi al Park Güell.

Va venir a rodar 'El reportero', de Michelangelo Antonioni, estrenada el 1975. El seu personatge passeja per la Ciutadella, el Palau Güell i l’Hotel Oriente de la Rambla, on és atès per un jove Joan Gaspart. El futur president del Barça dirigia aleshores l’hotel i va aprofitar per regalar-se un cameo.

A l’estiu del 2007, durant el rodatge de 'Vicky Cristina Barcelona', el director va fer alguns concerts sorpresa al Café Vienés de l’hotel Casa Fuster.