Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Música de mierda

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Música de mierda

Música de mierda

Carl Wilson

Per Marià Veloy
Advertising

Música de mierda

2 de 5 estrelles
Carl Wilson
Trad. Carles Andreu.
Blackie Books.
216 pàg. 18,90 €

Què va motivar el crític musical Carl Wilson a escriure un llibre sobre Céline Dion? Un ritu de pas. Els que estimem la música tenim clar qui pertany a la nostra tribu. Los Ramones, sí. Céline Dion, no. Radiohead, sí. Céline Dion, no. Bonnie Prince Billy, sí. Céline Dion, no. Aquesta és una veritat tan rotunda, que no calen més explicacions. Però també és una posició còmoda, d’adolescent tancat en si mateix, i que respon al món de manera robòtica. Binària. Un o dos. Blanc o negre. Cèsar o res. Amb mi o contra mi. Música de collons o música de merda. Per tant, quina millor prova que, apropant-se a la quarantena, Carl Wilson s’havia convertit en un home madur? Doncs fent una anàlisi de l’àlbum Let’s talk about love. De, sí, Céline Dion. Perdonar la tortura que la nostra generació va patir amb la banda sonora de Titanic, i posar la noció de bon gust contra les cordes. Aquest és el ritu de pas del crític canadenc, i l’efecte que produeix en el lector és ambigu. Sospito que cap dels seus lectors deixarem de detestar la cantant canadenca amb la ràbia d’un teenager. Però, això sí, si arriba el cas, podrem fer-ho amb arguments, conscients de la subjectivitat del nostre sentiment. I a més diferenciarem la persona del producte amb què ens enfarfega. O és que us penseu que només els crítics musicals són capaços de madurar?
Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising