Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Picadura de Barcelona

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Picadura de Barcelona

Picadura de Barcelona

Adrià Pujol

Per Anna Carreras Aubets
Advertising

Adrià Pujol
Edicions Sidillà
208 pàg. 15 €

He llegit aquest llibre quatre vegades. Si no ho faig més és perquè no romanc en cap illa deserta. O és que potser encara hi sóc i no me n’havia adonat. Aquest és l’efecte que provoca 'Picadura de Barcelona', l’última bomba literària de l’escriptor i antropòleg –si en dic arqueòleg ja entomareu la metàfora– Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974). Ordint una trama explícita i lineal (un dissabte, a hores petites, el narrador torna a casa travessant Barcelona a peu), l’autor hi agença una novel·la riu desbordant de meandres i afluents, entre jaços, gorgs i tàlvegs –llegeixis crítica social, reflexió lingüística, urbanitat, safareig sistèmic, psicologia i parapsicologia de la quotidiana vida– i, en paraŀlel, buida la senalla de records.

Les notes mentals i els hipotètics tuits que el narrador desaira (i que nosaltres llegim per art de màgia) desfilen amb els anys a la Barcelona 'multiculti' de rutines que nafren l’humor. Passa el mateix amb els lemes sobre la condició humana amb què esquitxa el text: “Vomitar és trist si es té una visió romàntica de la vida” o “La carn per davant de la voluntat”. Les capelletes de la presumpta elit cultural, els dandis (“una modalitat de carronya”), els pòtols fanàtics, els bufanúvols malalts, la cataifa de bocamolls i tot aquell que ruqueja passen per l’escorxador d’un collonador professional que monologa sense consciència de públic i s’hi rabeja.

A Pujol –ja ho va demostrar a 'Escafarlata d’Empordà', un trip lingüístic sense parió– la bimba li va a mil i diu les coses pel broc gros. Té l’idioma falcat a l’ànima i cabriola amb els dialectes. L’humor, lluny d’aombrar-ho tot, ens descorda el riure i ens fa remuntar del tedi vital. Burlar-se d’un mateix i veure-s’hi retratat, heus ací la recepta per criar crosta. Els fanals de la novel·la “regalimen llum”, els aspersors “aiguabaten sense criteri”, els nens són “mucòfags” i les carpes són peixos. La vasta tipologia de menjucs del llibre s’equipara amb el colossal repertori de nivells i registres de lectura. Adrià Pujol promou un llenguatge nou a còpia de destiŀlar-ne molts. I li fa l’amor amb passió desmesurada. La criatura que en neix és la més lluminosa i abracadabrant de totes.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising