Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Picadura de Barcelona

Picadura de Barcelona

Adrià Pujol

Escrit per
Anna Carreras Aubets
Publicitat

Adrià Pujol
Edicions Sidillà
208 pàg. 15 €

He llegit aquest llibre quatre vegades. Si no ho faig més és perquè no romanc en cap illa deserta. O és que potser encara hi sóc i no me n’havia adonat. Aquest és l’efecte que provoca 'Picadura de Barcelona', l’última bomba literària de l’escriptor i antropòleg –si en dic arqueòleg ja entomareu la metàfora– Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974). Ordint una trama explícita i lineal (un dissabte, a hores petites, el narrador torna a casa travessant Barcelona a peu), l’autor hi agença una novel·la riu desbordant de meandres i afluents, entre jaços, gorgs i tàlvegs –llegeixis crítica social, reflexió lingüística, urbanitat, safareig sistèmic, psicologia i parapsicologia de la quotidiana vida– i, en paraŀlel, buida la senalla de records.

Les notes mentals i els hipotètics tuits que el narrador desaira (i que nosaltres llegim per art de màgia) desfilen amb els anys a la Barcelona 'multiculti' de rutines que nafren l’humor. Passa el mateix amb els lemes sobre la condició humana amb què esquitxa el text: “Vomitar és trist si es té una visió romàntica de la vida” o “La carn per davant de la voluntat”. Les capelletes de la presumpta elit cultural, els dandis (“una modalitat de carronya”), els pòtols fanàtics, els bufanúvols malalts, la cataifa de bocamolls i tot aquell que ruqueja passen per l’escorxador d’un collonador professional que monologa sense consciència de públic i s’hi rabeja.

A Pujol –ja ho va demostrar a 'Escafarlata d’Empordà', un trip lingüístic sense parió– la bimba li va a mil i diu les coses pel broc gros. Té l’idioma falcat a l’ànima i cabriola amb els dialectes. L’humor, lluny d’aombrar-ho tot, ens descorda el riure i ens fa remuntar del tedi vital. Burlar-se d’un mateix i veure-s’hi retratat, heus ací la recepta per criar crosta. Els fanals de la novel·la “regalimen llum”, els aspersors “aiguabaten sense criteri”, els nens són “mucòfags” i les carpes són peixos. La vasta tipologia de menjucs del llibre s’equipara amb el colossal repertori de nivells i registres de lectura. Adrià Pujol promou un llenguatge nou a còpia de destiŀlar-ne molts. I li fa l’amor amb passió desmesurada. La criatura que en neix és la més lluminosa i abracadabrant de totes.

Recomanat
    També t'agradarà
      Publicitat