Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Processons, a favor o en contra? Fight!

Processons, a favor o en contra? Fight!

Obrim el debat, tradició espiritual irrenunciable o idolatria d'un sadisme innecessari?

Jesús Ccrist
© Oriol Malet
Per Manuel Pérez i Josep Lambies |
Advertising

Raons per justificar i contrarguments d'una tradició que connecta art i devoció, però també folklore i proselitisme religiós. Què en penseu?

Josep Lambies Fight!

Recorda que has de morir

No sóc creient. No sé quin gust fa l’hòstia sucada en vi. Ni tan sols no estic batejat. Però confesso haver plorat a la Processó del Silenci de Granada, en aquell moment de glòria en què apaguen els llums de tota la ciutat i només veus, avançant pel carrer fosc, una Mare de Déu dolorosa amb llàgrimes a les galtes, i les palmatòries enceses que es belluguen d’un costat a l’altre. Sí, és el folklore. Però també el misteri de tot plegat. La solemnitat de Setmana Santa és pur 'memento mori', una advertència de la finitud de la vida, com aquelles 'vanitas' dels artistes barrocs que pintaven esquelets de papes coberts de joies al fons d’un sepulcre. En alguna regió de Mèxic, pel dia dels morts, els nens es mengen una estàtua de Judes Iscariot de massapà, amb l’abdomen obert i les vísceres ensucrades a la vista, i van agafant trossos de fetge i tripa, fins que han devorat el traïdor de cap a peus. La fe té una expressió macabra que em contraria i apassiona a parts iguals. Com a Luis Buñuel, que mira que era heretge, la imatge de Crist ple de sang i suor em talla la respiració. -Josep Lambies

Manel Fight!

No al Jesús de l'agonia

Desenganyem-nos, no vivim en una societat laica, malauradament, i en cas que ho fos, no té res de dolent que un grup (majoritari o no) prengui momentàniament l’espai públic amb motiu d’una exaltació religiosa. Podríem parlar, això sí, del factor excloent que genera la barreja proselitista entre religió i folklore. Per buscar l’impuls cronològic del tema processons, podríem cridar la bèstia història pronunciant “contrareforma” tres vegades enfront del mirall: quin cangueli! I si ens posem en l’estètica, quina barra el fet de voler injectar-nos la culpa mitjançant ídols ensangonats que, es miri com es miri, són pura exhortació d’un sadisme sens dubte innecessari. Però no, cap d’aquests viacrucis ens porta a la passió-tesina d’aquest bacallà, salat, evidentment. La cosa acaba de la forma més pedant possible, amb versos del poeta Machado, que ho va explicar molt millor que jo: “¡Oh, no eres tú mi cantar!/ ¡No puedo cantar, ni quiero/ a ese Jesús del madero,/ sino al que anduvo en el mar!”. -Manuel Pérez

Advertising