Professions tradicionals de Barcelona

El vidre és llum, transparència i reflexió, i en aquest taller de Sants amb quasi 100 anys d’experiència exploren la part més artística de l’ofici. “Barregem històries, fem servir tècniques antigues i les fusionem amb propostes actuals com el flame work”, explica Ferran Collado. Treballen per a artistes, dissenyadors, marques; realitzen encàrrecs particulars; fan tallers, i lloguen espais per a gent que vulgui aprendre i perfeccionar la tècnica. “Ve gent de l’estranger per bufar amb nosaltres”, apunta Collado. Veure’l treballar resulta hipnòtic: imposa calor al vidre, i el bufa per donar-li forma.
barcelonaglassstudio.com

A falta d’una escola de cistelleria oficial, els cursos del Jardí Botànic omplen el buit. Aquí és on en va aprendre les bases la Mònica Guilera, una cistellera amb vint anys d’ofici. “És una tècnica que requereix temps, tant pel que fa a l’aprenentatge com a l’execució, és 100% manual i totalment sostenible”, diu. Fa servir materials com la canya i el vímet i imparteix cursos a l’estranger, on les tècniques tradicionals catalanes tenen renom. La perdurabilitat d’aquesta artesania, apunta la cistellera, implica les sinergies amb el disseny, l’arquitectura i la moda, i una dosi de pedagogia.
www.cistell.cat

El de joier és un “ofici d’oficis”, adverteix Jaime Díaz, i costa trobar algú que domini totes les tècniques. N’hi ha d’ancestrals que s’han perdut –el cisellat o el repussat en plata– i ell intenta reviure-les al taller de les Glòries on van els alumnes que volen adquirir i perfeccionar els coneixements en joieria. Díaz fins i tot ensenya a fer les eines, de manera que cada aprenent pot desenvolupar les idees sense limitacions. D’entrada sembla que té màgia, però Díaz adverteix de la duresa de la feina: “T’exigeix velocitat, precisió i una escala molt petita: et pots acabar aïllant del món”.
eltallerdejoyeria.com

“Manipulo gots i copes, els dono valor afegit, és una feina creativa i cansada”, diu Toni Moya. Regenta l’empresa familiar, que enguany fa 65 anys, i treballa amb hotels de luxe i cocteleries com Dry Martini, Ideal, Tandem, Solange i Belvedere. El seu taller és ple de restes de vidre i de les rodes de suro i diamant que usa per tallar les peces (atenció, també n’arregla). Des que l’Escola Industrial no ofereix l’assignatura de tall de vidre, la continuïtat de l’ofici implica formar-se al costat de mans expertes com les de Moya.
www.cristaleriasmoya.com

Saber adaptar-se als nous temps és clau per a la supervivència, i el torner Marc Vidal ho ha fet. Està bolcat a la docència i treballa per a tercers, com el dissenyador Martín Azúa, un dels alumnes que sovintegen el taller del Born; per això té poc temps per fer obra pròpia. “En la ceràmica sempre hi ha una part de repte, hi ha camp per investigar”, argumenta. Llança un tros de fang blanc al torn i en un moment crea una peça. Allò que va començar com una extraescolar és, des de fa més de vint anys, la seva professió.
www.marcceramica.com

Barcelona acull l’únic centre oficial de l’Estat on s’aprèn l’ofici de rellotger. A l’Institut Mare de Déu de la Mercè, a Sants, s’imparteix des de fa més de 50 anys el curs de Manteniment i reparació de rellotgeria mecànica. No es demana cap requisit especial per accedir-hi, i segons Javier Martínez, professor del centre junt amb Josep Mata, només cal “una mica d’aptituds manuals, concepció mecànica... i paciència”. Martínez no creu que sigui una professió molt més difícil que qualsevol altra i assegura que amb “quatre o cinc anys de pràctica s’acaba sent un bon rellotger”. Sobre si és una feina de futur, ho té clar: “Si ara que podem mirar l’hora al mòbil encara es manté l’afició pel rellotge mecànic, és que sempre tindrà seguidors"
lamerce.com

Arreu de Catalunya hi ha una desena d’equipaments oficials que formen les noves generacions de fusters. Un d’ells és l’Escola del Treball de Barcelona, situada al carrer d’Urgell, al costat de l’Hospital Clínic, on destinen 2.000 hores –350 en centres de treball– a ensenyar tot el que cal saber sobre la fusteria i els mobles. També el Gremi de Fusta i Moble ofereix formació: el curs de Fusta constructiva dona les claus per aprofitar aquest material com a recurs sostenible i de proximitat.
www.escoladeltreball.org

Aquest 2017 farà trenta anys que Teranyina és un dels referents de la ciutat en l’art de teixir. Des d’un bonic espai al carrer del Notariat irradien la seva passió pels fils entreteixits a través de tres focus: el formatiu, el comercial i l’artístic, aquest últim a través de les creacions de Teresa Rosa Aguayo. A banda de diversos monogràfics com el de feltre i el de tints naturals, fan dos cursos tot l’any: el dedicat a teixir tapissos de lliç alt i el que ensenya a teixir amb teler manual. En tots dos casos es treballa en exercicis i projectes, i tot i que des del primer dia es posen les mans al teler, ens avisen que són tècniques lentes que s’han de pair amb paciència i hores de pràctica.
www.textilteranyina.com

“El més bonic de la forja és que les arrels són les mateixes i treballem igual que fa 4.000 anys”, diu Guillermina Morales, qui alerta que ara hi ha poquíssims forjadors a Catalunya per la manca d’escoles de qualitat. Per això, va decidir obrir el seu taller del Raval a la formació. D’interès dels joves i els professionals –sobretot arquitectes i dissenyadors– per aprendre l’ofici, no en falta, assegura, i està convençuda que podem recuperar la glòria del modernisme: tot passa per les escoles. “L’ensenyament és la clau”, rebla.
www.tallerdeforja.net