Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Puresa

Puresa

Jonathan Franzen

Puresa
Per Gemma Casamajó
Advertising

Jonathan Franzen
Trad. Ferran Ràfols Gesa
Empúries
744 pàg. 24 €

Posar-te de ple a dins d’un llibre igual que et poses a dins del mar o a dins del llit. Això és el que aconsegueix l’escriptor nord-americà Jonathan Franzen amb la seva darrera novel·la, Puresa, una obra que és gran no només de mida sinó també de qualitat, igual que 'Les correccions' (2001) o 'Llibertat' (2011), les dues que la precedeixen i que ja s’han convertit en obres de referència de la literatura universal. Aviat està dit.

Com aquelles, aquesta és també trasbalsadora i vibrant, torna a estar esplèndidament escrita i continua rastrejant en les parts més fosques de l’ànima. Narra la història de persones que persegueixen la puresa, que amaguen grans secrets i busquen descobrir-ne d’altres: la Purity Tyler, que és una jove que viu en una casa okupada i que per pagar-se el crèdit universitari entra com a becària en una organització internacional semblant a Wikileaks; l’Andreas Wolf, el guru d’aquesta organització que filtra informació en nom de la veritat i la llibertat; en Tom i la Leila, una parella de periodistes d’investigació veterans, així com l’Anabel, una artista excèntrica, o l’Annagret, una activista turmentada. Tots ells, juntament amb l’eixam de personatges que envolta cadascun, protagonitzen aquesta novel·la que és més coral que les anteriors i té una estructura complexa, com la tenen els boscos. I igual que els boscos, Puresa està plena de cants d’ocells, d’arrels fondes, d’humitat i de forats en la vida dels personatges. Uns forats on primer baixes, una mica a les fosques, i després se t’iŀluminen.

Els canvis en el temps i en l’espai es produeixen cada 100 pàgines –del Berlín dels anys previs a la caiguda del mur al Denver actual passant per Bolívia–, així com els canvis en la vida d’aquests protagonistes que més tard o més d’hora remenen els vespers del seu passat. En aquest sentit la novel·la es va desplegant progressivament com les ales d’un ocell de gran plomatge que vola alt i lluny per, al final, tornar-se a replegar a dins del bosc sobre una branca –un pedestal– i notar que el cant és perfecte, la sang calenta i totes les plomes encaixen.

Advertising