Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Puresa

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Puresa

Puresa

Jonathan Franzen

Per Gemma Casamajó
Advertising

Jonathan Franzen
Trad. Ferran Ràfols Gesa
Empúries
744 pàg. 24 €

Posar-te de ple a dins d’un llibre igual que et poses a dins del mar o a dins del llit. Això és el que aconsegueix l’escriptor nord-americà Jonathan Franzen amb la seva darrera novel·la, Puresa, una obra que és gran no només de mida sinó també de qualitat, igual que 'Les correccions' (2001) o 'Llibertat' (2011), les dues que la precedeixen i que ja s’han convertit en obres de referència de la literatura universal. Aviat està dit.

Com aquelles, aquesta és també trasbalsadora i vibrant, torna a estar esplèndidament escrita i continua rastrejant en les parts més fosques de l’ànima. Narra la història de persones que persegueixen la puresa, que amaguen grans secrets i busquen descobrir-ne d’altres: la Purity Tyler, que és una jove que viu en una casa okupada i que per pagar-se el crèdit universitari entra com a becària en una organització internacional semblant a Wikileaks; l’Andreas Wolf, el guru d’aquesta organització que filtra informació en nom de la veritat i la llibertat; en Tom i la Leila, una parella de periodistes d’investigació veterans, així com l’Anabel, una artista excèntrica, o l’Annagret, una activista turmentada. Tots ells, juntament amb l’eixam de personatges que envolta cadascun, protagonitzen aquesta novel·la que és més coral que les anteriors i té una estructura complexa, com la tenen els boscos. I igual que els boscos, Puresa està plena de cants d’ocells, d’arrels fondes, d’humitat i de forats en la vida dels personatges. Uns forats on primer baixes, una mica a les fosques, i després se t’iŀluminen.

Els canvis en el temps i en l’espai es produeixen cada 100 pàgines –del Berlín dels anys previs a la caiguda del mur al Denver actual passant per Bolívia–, així com els canvis en la vida d’aquests protagonistes que més tard o més d’hora remenen els vespers del seu passat. En aquest sentit la novel·la es va desplegant progressivament com les ales d’un ocell de gran plomatge que vola alt i lluny per, al final, tornar-se a replegar a dins del bosc sobre una branca –un pedestal– i notar que el cant és perfecte, la sang calenta i totes les plomes encaixen.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising