Qui són les amigues de l'Àgata?

Són com La bande des quatre de Jacques Rivette, quatre noies irradiant vitalitat, tan naturals com creix una falguera al costat d’un pou. Es diuen Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen, i es van conèixer estudiant Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra. Juntes han fet Les amigues de l’Àgata, una pel·lícula a vuit mans que va néixer com el seu projecte de final de grau, i que està tenint una llarga vida fora de la universitat, amb una rebuda que cap d’elles no s’esperava. Ho vull saber tot de com han arribat fins aquí.

Vista sobre el mar
Primer em trobo amb la Laia i l’Alba per fer una cervesa al Casa Almirall. Amb els colzes sobre una taula de marbre, una i altra em descobreixen els orígens de la pel·lícula. “El primer que vam tenir clar, abans de començar a esbossar la història, va ser una imatge, la de quatre noies assegudes davant del mar, mirant com surt el sol, amb les cabelleres agitades pel vent”, diu l’Alba. El cas em fa pensar en Bergman, que va tenir un somni en què apareixien tres dones vestides de blanc sobre un fons vermell i d’allà va sortir 'Crits i murmuris'.

En aquell moment, totes quatre desconeixien el potencial del que tenien entre mans. A la universitat no els demanaven més que un curt, o sigui que aviat haurien cobert l’expedient. “La nostra idea, des del principi, va ser anar fent, amb calma”, engalta la Laia. Ni calendaris, ni un pla de rodatge, ni res que pogués crear un clima de pressió. Van trobar les quatre actius de la imatge, que farien de quatre amigues de la infància enfrontant-se a noves experiències durant el primer curs de carrera.

En realitat, la pel·lícula tracta del que elles mateixes van viure quan van començar la facultat, de com van descobrir noves maneres de relacionar-se amb el seu entorn. “Des del començament ens la vam plantejar com el retrat d’un moment concret de la vida i des del punt de vista dels nostres records”, segueix l’Alba. En això pensaven quan van crear el personatge de l’Àgata, la protagonista, una noia ambigua i silenciosa, amb uns ulls misteriosos que amaguen molt més del que diu. “Ens la imaginàvem com un buit en el qual totes quatre podíem abocar aquella inquietud estranya que havíem sentit”, diu la Laia. Molts espectadors també ens hi hem reconegut, en aquella lacònica expressió.

Estones mortes d’estiu
Amb la Marta Verheyen, m’hi trobo després. He descobert que fa unes fotos precioses, de rostres i paisatges d’arrels rugoses i onades de plata, que flueixen igual que els 70 minuts que dura la pel·lícula. La Marta em parla dels assajos i les improvisacions, de la calma despreocupada amb què les quatre directores i les quatre actrius van viure aquest viatge creatiu. “Ens havíem organitzat perquè el temps no fos un problema, i poguéssim treballar amb total llibertat, així que experimentàvem, elles i nosaltres, i ens ho preníem com un joc”, m’explica.

Van renunciar a rodar amb set de llums, per eliminar obstacles que poguessin limitar el marge d’acció, i van suprimir tots els diàlegs per evitar que cada seqüència es convertís en un tour de force de memòria. Els personatges, això sí, estaven construïts fins a l’últim detall, per facilitar la feina de les actrius. “Al principi els vam corregir alguns gestos, la manera com es coŀlocaven o com parlaven, però no van ser més que detalls –diu la Marta–. A banda d’això, deixàvem que elles fessin el que els sortís espontàniament, des de la seva veritat”. A 'Les amigues de l’Àgata' no hi ha absolutament res que soni fals.

L’última amb qui tinc el gust de xerrar és la Laura Rius, que està estudiant muntatge a París. Ella m’iŀlumina sobre un altre aspecte, i és que tota la pel·lícula es va estructurar pensant en la cadència que tenen els records. “Ens agradava que cada escena estigués com en estat de suspensió, amb el pes lleuger que té la memòria”, diu, afinant el tret. 'Les amigues de l’Àgata' és com una brisa d’agost entre les fulles de morera, i té el ritme agradable del pas de les hores. Fins i tot els instants en què esclata el conflicte desprenen una placidesa familiar. Aquesta pel·lícula és una font de vida inesgotable.