Racons encantats de Barcelona

Posar la primera pedra

Per consolidar una construcció nova, a l'hora de posar la primera pedra era molt important fer algun sacrifici: el més corrent era emparedar un ésser humà, encara que matar­-lo prèviament i barrejar la seva sang amb el morter també es portava molt. Com a l'Europa nòrdica es creia que dins els pedres residien elfs, aquí es considerava que les pedres eren cases de deïtats subterrànies. L'any 1614, als fonaments d'un edifici en runes al carrer del Call, s'hi van trobar centenars de cossos humans entre la terra i el llot. Seguim igual: dia sí, dia també, emergeixen esquelets corruptes a ambdues bandes de Sant Jaume.

L'Enriqueta era bruixa

La història d'Enriqueta Martí, coneguda com la Vampira del Raval, és de les més truculentes que ha viscut la ciutat. Era una dona que anava amb una saca pels carrers de Barcelona raptant nens desnodrits, com si fos l'home del sac. Els més afortunats, si es pot dir així, els portava a satisfer les escabroses parafílies dels fills de l'alta burgesia barcelonina. Els altres, els sacrificava en grans marmites al seu pis del carrer Joaquín Costa per crear beuratges curatius, que venia a preu d'or als senyors benestants com a tractament per a la vida eterna. Ras i curt: era una bruixa (però a la pell de Mercè Martínez i convertida en musical, l'Enriqueta ens va arribar al cor). Va ser detinguda i, finalment, executada el 12 de maig del 1913. A les seves propietats es van trobar restes de dotzenes de nanos. Calaveres, ossos i draps plens de sang, tot amagat en cabassos, bosses, i podrint-se entre les parets i sostres. Dantesc. Si en voleu més informació, Marc Pastor en va fer un llibre brutal, 'La mala dona'. Molt recomanable.

La venjança d'en Guillem

De dia, centre d'ocasions gasificat per a turistes en època de zel. De nit, casa encantada. Era l'antiga residència dels comtes de Montcada, un llinatge de nobles respectables amb escut d'armes i algun episodi fosc, que inclou masmorres, capellans satànics i verges en edat de casar-se, amb la pell blanca com la cera. Us pensàveu que aquests drames familiars només es donaven en els castells imponents del Nord d'Escòcia? No senyor: aquí també tenim els nostres fantasmes medievals, i un d'ells és el de Guillem Ramon de Montcada, que va ser segrestat després de contraure matrimoni amb Guilleuma de Castellvell per un bisbe, que el va encadenar en una bodega, a veure si es podia endur un bon pessic amb el rescat. El fantasma d'en Guillem encara volta per les nits, muntat sobre la sella d'un esquelet eqüestre, pels terrats del Museu Picasso. I reclama venjança.

Encanteris vs. Inquisició

A la Barcelona de 1800, els devots de la santeria i la màgia negra sabien on calia peregrinar per fer beuratges amb potes d'animals, anunciar encanteris, jugar amb gats negres i connectar amb Satanàs: el convent de Santa Caterina dels dominics, l'ordre al capdavant del Sant Tribunal de la Inquisició. Ens imaginem el temple gòtic al punt de la mitja nit, res a veure amb l'espectacle acolorit de Miralles-Tagliabue. L'oficial, en negre rigorós, iniciava el ritus capgirant el missal; no es molestava a invocar el diable, el tenia a la seva dreta fent d'escolà; els fidels prenien la comunió i feien córrer un cap de calavera d'on bevien els líquids satànics.

On jauen els herois

La història està escrita i sabem què s'amaga sota la plaça adoquinada del Fossar. Durant segles va funcionar com a fossa comuna de la Ribera –aquí anaven a reposar les ànimes dels veïns del barri fins que no es va construir el cementiri de Poblenou– i a partir de 1714 hi van trobar repòs els màrtirs de la pàtria, aquells per als quals crema el foc etern. Reservat el dret d'admissió: "al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traidor", només herois, homes valents, els fantasmes dels quals cada Onze de Setembre pugen a la superfície i fan voleiar la quatribarrada...

L'Eulàlia fa por

La catedral de Barcelona ens posa els pèls de punta. Primera, perquè passa a tocar de la baixada consagrada a Santa Eulàlia, on diuen que van fer rodolar la pobra màrtir dins d'una bóta de vi plena de vidres esberlats. Ja li havien tallat els pits, arrencat les dents i extret la pell a tires, a part que li havien socarrimat algunes parts del cos. Apa, que no es van tallar un pèl. Sort que els màrtirs cristians són del perdó diví, que si se'ns hagués d'anar apareixent així, feta un cromo, a les nits, al Gòtic no hi hauria un sol 'guiri'. Però aquí no acaba la cosa. La catedral no es va aixecar sobre un cementiri indi, però gairebé. Perdudes sota els fonaments encara deuen quedar les cendres marcides d'un rei visigot que va ser cremat sense cap tipus de compassió pels seus súbdits. Aquest, diuen, sí que gasta males puces.

Muralles òssies

El boc, ja se sap, és la representació terrenal més recurrent del Diable. L'origen etimològic del Pla de la Boqueria és incert, però una possibilitat és que fes referència a les bocateries, taules de venda de carn de boc i d'animals que havien patit males morts. I el pobre boc tenia mala fama, sobretot perquè era la carn favorita de la comunitat hebrea. El 5 d'agost del 1391, durant la massacre del call, en aquest barri s'hi van assassinar uns 300 jueus. I diuen que amb les pedres de casa seva, i fins i tot amb els seus ossos­, van aixecar la segona muralla de Barcelona, que passava per aquest indret. Avui, les bocateries del centre segueixen tenint mala fama, però serveixen entrepans.

L'orgia més sanguinolenta

Aquesta és, de totes les històries sinistres del dia, la que més s'assembla a un episodi d''Els caçafantasmes'. Va d'una casa d'hostes que, de fora, semblava tenir molt de pedigrí. A la façana exterior hi havia esculpida una flor de llis, el símbol de la reialesa francesa. A dins, a l'habitació més ostentosa de tota l'oferta, hi havia un llit noble que, de tant en tant, es plegava de cop, com una grapadora, i esclafava aquells qui feien marranades entre els llençols. L'orgia acabava sempre amb un esquitx de budells i tripes que donava alguns maldecaps al servei de neteja. No donaven a l'abast, tan rentar vísceres. Els pobres damnificats, enfurismats per la broma funesta que els van gastar, encara corren pel barri, rondinant amb els intestins en una mà i l'espina dorsal partida per la meitat.

Convidats a can Pere Botero

Penseu-vos-ho dues vegades abans de passar per la plaça presidida per l'escultura de Ramon Berenguer III, i si una força pròpia d'anticrist us hi arrossega no deixeu de resar parenostres... El triangle que es dibuixa entre l'Avinguda Catedral –abans el carrer de l'Infern– i la plaça Ramon Berenguer era un punt calent, calent i és que des d'aquí que s'accedia al reialme de Satanàs. Diuen que a la plaça de l'Oli (la plaça on avui descarreguen turistes) hi havia un pou i que els que s'atrevien a endinsar-s'hi acabaven compartint banquet amb el mateix Pere Boter... vigileu doncs a cremar-vos, que el dimoni continua amb la cua entre les cames i no és tan dòcil com el pinten als Pastorets.

Un cadàver a les postres

La plaça de Sant Felip Neri no sempre ha sigut l'estampa de luxe idíl∙lic d'avui en dia. A finals del segle XIX era un cementiri, el Fossar del Natzaret, més conegut com a Fossar dels Penjats (ja sabeu a qui s'hi enterrava!). Sortint d'una casa de barrets propera, dos joves benestants van travessar l'indret per fer drecera. Un d'ells va recollir una calavera de terra i va començar a fer­ escarni, dient­-li que si estava així és que alguna cosa hauria fet. I abans d'acomiadar­-la amb un bon xut, la va emplaçar a prosseguir la tertúlia a casa seva, a Cardenal Casañes. Aquella nit, tres cops secs a la porta van interrompre el seu àpat. I es va morir de por quan va mirar per la finestra i va veure un esquelet, amb la calavera sota el braç, picant a la porta.