Estel Solé
Rosa dels Vents
202 pàg. 15,90 €
Tot i els ensopecs de tota primera novel·la, l’actriu, poeta i dramaturga Estel Solé (Molins de Rei, 1987) mereix una ovació. Després de patir un moment personal complex, l’autora descriu uns anys de la vida de l’Ànnia, una periodista de 38 anys que viu amb el seu avi Ramon, passeja gossos i lluita amb una maternitat que no arriba. Més enllà d’uns personatges versemblants i d’uns diàlegs que, a moments, no ho són tant, Solé combina el domini dels mecanismes narratius basats en la suma de petites intrigues, la saviesa del dolor i el sentit de l’humor que allunya el lector de la compassió. L’Ànnia –una serp ferida– i en Joan se separen després de vuit anys de casats. Llegim el com i el què d’una relació de tantes, contemporània i contradictòria, a partir d’un hàbil entramat de flashbacks. La narradora Ànnia s’enfunda amb mantes i beu per omplir l’espai que la separa del món: se sent una outsider neuròtica, una orquídia devastada, una “dona tarada i estèril” que pateix endometriosi. Arraulida com un cuc de bola, l’Ànnia coneix l’instint animal i això la salva. La gran tragèdia de la infertilitat se suma a les tragèdies quotidianes –la de l’Ànnia en un emprovador és antològica–. Entre bambolines, el lector comparteix la seva solitud. I és que embarassar-se no és “follar i fer ampolles”.
