No soc supersticiós, però...
"'Well I ain’t superstitious, but a black cat crossed my trail, diu l’immortal blues de Willie Dixon'". La vida ja és prou puta per ser esclaus de gats negres i escales de mà. Ara bé, com escrivia Hubert Monteilhet al deliciós clàssic de la literatura juvenil, De profesión fantasma, “els bons escocesos només creuen en les supersticions quan els són favorables”, i a Escòcia no va haver-hi caça de bruixes, i tenir un gat negre al porxo era auguri de prosperitat.
De petit vaig decidir adoptar aquesta filosofia (amb el contracte amb mi mateix que si les coses m’anaven bé és que funcionava). I fins avui. Però tinc arrapada al cervell la cara B de la superstició, la que ratlla el trastorn costumista obsessiu-compulsiu: he d’anotar declaracions amb un boli Pilot negre rodó, m’he de netejar dia sí, dia no les vambes amb tovalloletes humides, he de portar la meva samarreta de la sort, mirar la data de caducitat de tots els aliments que compro... Si no ho faig, sé que em caurà un piano al damunt en el moment en què trepitgi el carrer. –Ricard Martín
