7 tendències de la moda per aquest 2022

Què tenen en comú el desert d’Atacama de Xile i el llac Korle de Ghana? Que allà hi ha alguns dels abocadors més grans de residus tèxtils del planeta. El ritme de producció de les cadenes de 'fast fashion' és aclaparador: ni tan sols l’insaciable consumisme d’Occident és capaç de digerir tanta roba. Tota la producció sobrant no es recicla: és més rendible enviar-la lluny. 

Cada cop més veus s’aixequen contra aquesta aberració social i mediambiental. De fet, una nova generació de dissenyadors només entén la seva professió si va de la mà de l’activisme climàtic i d’un consum conscient. Per això han fet de l’'upcycling' –la capacitat de transformar la roba i els materials de rebuig en productes de disseny amb més valor afegit– la seva carta de presentació. A Nova York triomfa Collina Strada, a Londres ho fa Priya Ahluwalia i la seva revolucionària col·laboració amb Microsoft. I a Catalunya? Hi ha pedrera: des de pioneres com Virginia Rondeel i Sylvia Calvo fins a nous talents com The Local Dreamer i La Kölors. Si busqueu un nou estil de vida, feu clic i obriu l’armari a l’'upcycling'.

Una model de 65 anys protagonitzant la campanya d’estiu de Saint Laurent? Sí, és Jerry Hall. Una influencer ja centenària dissenyant una col·lecció càpsula per a H&M? Sí, és Iris Apfel. Un jugador de beisbol llançant una línia de maquillatge per a homes? Sí, és Alex Rodríguez. Som al 2022 i la moda segueix trencant esquemes a un ritme vertiginós.

Fins i tot les desfilades de llenceria són més inclusives que mai gràcies a Fenty, la marca de Rihanna que s’ha menjat els àngels de Victoria’s Secret. Cauen els estereotips, els prejudicis, els vells dogmes. Per això cada cop més creadors advoquen per una moda sense gènere, sense edat, sense temporades, lligada a la innovació tecnològica i amb consciència global. Sí, s’albira una altra moda on hi cap tothom, com la que practica Júlia G. Escribà a casa nostra.

Us heu parat mai a pensar quantes ampolles de vi i cava s’obren cada nit en un restaurant? I en deu establiments? I en cent? I en mil? Les xifres estaborneixen. Més enllà de reciclar-se per la via convencional també poden transformar-se en productes bells i útils: ho pregonava fa més d’un segle William Morris, precursor del moviment Arts & Crafts. Arreu del món brollen iniciatives d’upcycling relacionades amb el disseny de producte, una tendència imparable que també ha arribat al sector de l’alta gastronomia.

A Catalunya, el Celler de Can Roca ha posat en marxa el projecte Roca Recicla per transformar els residus de vidre, porexpan i plàstic que generen, mentre que l’associació Aflote ha teixit una xarxa de recollida de taps de suro per més de 250 establiments de Barcelona.

Per què cada cop més marques de roba i accessoris sucumbeixen a les prestacions de la impressió 3D? Les raons són múltiples, però hi ha un argument imbatible: permeten crear un sistema de producció sostenible, personalitzable i de residu zero (la fabricació és additiva, capa a capa).

El sector de la impressió 3D –mundialment famós pels espectaculars vestits d’Iris van Herpen– avança a passos de gegant: poden fabricar des de les granadures d’un collaret fins a unes sabates, una bossa de mà i un brodat. I no, no és màgia. Al darrere hi ha empreses punteres com la basca Comme des Machines, especialista a buscar solucions creatives per a clients petits, per exemple la joiera Helena Rohner, i per a gegants del 'retail' com ara Mango, per a qui fabriquen una línia de bijuteria sostenible.

Els monstres marins que imaginava Jules Verne són entranyables al costat de l’espècie invasora que està costant la salut als nostres oceans. I, de retruc, a milions de persones. Sí, ens referim al plàstic que navega a la deriva en descomunals illes de brossa. Un dels grans reptes dels pròxims anys és salvar els hàbitats aquàtics de les seves grapes. I el món de la moda s’ha posat les piles.

Potser fa uns anys les vambes de Tropicfeel, les ulleres de Sea2See i la roba de bany d’Allsisters –tres marques catalanes que fabriquen amb fibres provinents de la recol·lecció de residus plàstics marins– eren una excepció, però ara ja són un exemple a seguir per a nous emprenedors. El camí, tot i això, és llarg: actualment només es recicla el 10% de tot el plàstic que es produeix.

Li diuen el nou luxe i no és per a menys. L’artesania tradicional –passada pel sedàs del disseny– és una aposta guanyadora. I si és una tendència imparable és perquè cada cop hi ha més consumidors amb criteri que exigeixen productes atemporals, d’alta qualitat i, sobretot, amb ànima.

En aquesta aliança, els artesans veuen reconegut el seu talent i, a més, obtenen recursos per mantenir vius els seus oficis. Per l’altra banda, els dissenyadors aporten una visió creativa i avantguardista que permet reinterpretar aquest llegat. Només cal veure els escultòrics barrets d’Eli Urpí, les boniques sandàlies de Ball Pagès, les sofisticades bosses de pell de The Sant o les alegres diademes de Verbena per entendre-ho. Pura artesania contemporània i, a més, de quilòmetre zero.

Sabeu quin és el millor residu? Exacte: el que no es genera. Aquesta premissa tan simple està generant un canvi de perspectiva en moltes marques de roba. Per què carregar amb estocs que després cal malvendre –digueu-n’hi rebaixes– per seguir alimentant la roda de les temporades?

El concepte 'on demand' reclama el seu lloc en l’univers fashion: si allò que veus, o que fins i tot et pots emprovar, t’agrada, encarrega-ho. Potser t’ho podran personalitzar al teu gust. Aquesta decisió beneficia tothom: el client, el creador i el planeta. En aquesta línia ja hi transiten, amb més o menys intensitat, marques indies tan interessants com Cus, Kimôh i Joplin Atelier. Gràcies a les noves tecnologies poden omplir la botiga virtual, però només confeccionar per encàrrec. 'Win-win'.