The time of my life

1. ‘Dirty dancing’ no era tan nyonya
Podeu quedar-vos amb la banda sonora, amb les coreografies on arramben l’api o amb les malles de Patrick Swayze. Però un dels missatges de 'Dirty dancing' és que si l’avortament no és lliure, les dones avortaran igualment i potser hi deixaran la vida. És una de les raons d’aquesta columnista de 'The Guardian' per defensar aquest èxit de taquilla i fracàs de crítica dels 80.

2. Ja no es fan pel·lis com les d’abans
En aquesta col·lecció de simpàtics assajos, Freeman reivindica el cine comercial d’aquella d’època –sovint pel·lícules juvenils– pels valors que s’amagaven sota els cardats i les muscleres: feministes i de classe, amb models de feminitat i masculinitat alternatius als homogènics. Discursos que s’han esvaït a les comèdies posteriors perquè dificulten la distribució de les produccions de Hollywood al mercat no occidental.

3. Les seves (teves?) favorites dels 80
No és una obra exhaustiva: hi trobareu a faltar més títols dels que hi trobareu. Però si teniu John Hugues en un altar ('Oh yeah', que dirien Yello), sabeu que no heu de creuar els rajos d’una motxilla de protons, que si aneu al Katz’s Delicatessen de Nova York heu de demanar “el mateix que ella” i qui va matar el pare d’Íñigo Montoya, us ho passareu bé.