[image]
[title]En els últims temps s’han produït baixes rellevants en la constel·lació dels insults. Com més elevat és el nombre de paraules que utilitzem per desqualificar algú, més matisada és la nostra visió del món. Com més tendim a repetir els mateixos insults, en canvi, més ens acostem al pensament únic.
Vull vindicar 'pàmfil'-'pàmfila', un terme pel qual sento debilitat, tant per raons fonètiques –sona molt bé quan el pronuncies amb èmfasi, que és el mínim que es pot demanar a un insult– com, sobretot, pel que significa.
L’adjectiu 'pàmfil' prové del grec 'pámphilos', que vol dir “que ho estima tot” o, si ho preferiu, “amic de tothom”. A primera vista, no sembla una característica negativa, però pot indicar la impossibilitat de discriminar entre amics i enemics, i una certa facilitat per ser objecte d’engany. 'Pàmfil' és el terme que s’adreça a algú quan se n’han aprofitat. Ets pàmfil si puges un desconegut que fa autoestop i després et roba, ets pàmfil si t’associes amb algú que després t’abandona amb els diners, ets pàmfil si vas amb el cor a la mà perquè et pots quedar sense.
Jesús, per exemple, és pàmfil, ja que exhorta a estimar tothom, fins i tot els enemics. No és estrany que acabés malament (Iahvè té uns quants defectes, però ningú dirà que és pàmfil, potser perquè disposa d’una experiència vital infinita). Per raons semblants a les de Jesús, també és pàmfil l’idiota de Dostoievski, i com ell rep burles dels qui l’envolten.
Entre les dones pàmfiles destaquen les rosses de Hitchcock. A 'Vertigen', Kim Novak segueix la veta a James Stewart fins al punt de sacrificar-li la vida; a 'Crim perfecte', Grace Kelly no s’adona fins al final que el seu marit ha ordit un pla per matar-la. Una de les pàmfiles més considerables de la història de la literatura és la Temple Drake de 'Santuari' de Faulkner. Com totes les de la seva espècie, és l’última a descobrir que acabarà molt pitjor del que la seva pamfilesa li permet sospitar.
El terme incorpora una càrrega homòfoba implícita: el pàmfil mostra manca de caràcter, no és un home del tot, és tou, un tita fluixa, un figaflor. Un home com cal ha de tenir enemics, plantar cara, barallar-se, defensar el seu honor. Un soldat pàmfil fa riure. I, amb tot, l’únic problema de ser pàmfil és trobar algú que no ho sigui. Que bonic que seria viure en un món de pàmfils, poder obrir l’ànima a tothom, confiar-hi sense córrer el risc de ser estafat.
Volem que els fills siguin bons, però no que els enganyin. 'La Caputxeta Vermella' ve a ser un advertiment contra les pàmfiles que es refien dels desconeguts. Els missatges de la màxima Homo homini lupus i de la cançó 'Everybody’s friend', de Jane’s Addiction, coincideixen. Ser humà vol dir trobar l’equilibri entre la pamfilesa suïcida i la suspicàcia sense fonament.
Per Vicenç Pagès Jordà
L’autor publica ‘El món d’Horaci’ (Empúries). 392 pàg. 20,50 €.
