Víctor Nubla: 'La vida quotidiana a Estragó de Dalt'

Na Griselda era un drac espantós, la seva pell coberta d’escates verdes que semblaven teules d’un casalot abandonat era gruixuda i espessa. Projectava amb els seus ulls, grans com l’escut d’un cavaller, una mirada guerxa que aterria els adversaris tant o més que el foc que treia per la boca, que fonia fàcilment la roca granítica. Després de cada flamarada (les flamarades tenien un abast comprovat de 10 metres) na Griselda expel·lia fumarades oleaginoses pels forats del nas i per la tovera del forat del cul. La seva panxa contenia un potent forn d’alta siderúrgia que na Griselda alimentava cruspint-se diàriament una mitjana de 25 tones de carbó de coc, molt abundós a les praderies de la regió. Feia un lustre que treballava per a la Companyia Metal·lúrgica de les Mines d’Estragó de Dalt i produïa ferro colat de molt bona qualitat amb la quasi invariable composició d’un 92% de ferro, un 5% de carboni, un 2,5% de manganès, un 0,04% de fòsfor i una quantitat irrellevant de partícules de sofre. Na Griselda tenia la categoria professional d’insensible i despietada, d’acord amb la qual percebia un sou brut de vuit lànguides princeses mensuals i dues pagues extraordinàries de sis cavallers refistolats l’any. Com que a més era severa, violenta, rígida, inexorable i inclement, gaudia de quinze dies lliures per a assumptes personals i una assegurança mèdica d’àmplia cobertura (ortodòncia i escura-xemeneies inclosos). Vivia en una cova orientada al sud, petita però agradable, amb dret a carbonera i balma individual per a dipòsit d’ossos que, un cop per setmana, retirava el servei de recollida municipal d’Estragó de Dalt. La seva veïna Esclarmonda, cap de la brigada de dracs siderúrgics, era una veterana dins la plantilla de la Companyia. Tenia una pell de tonalitat vermellosa i unes ales grans i membranoses que impressionaven quan les desplegava al matí per volar cap a les oficines del majoral a recollir les ordres per organitzar diàriament les colles de dracs de la brigada. Eren set colles en total, formades per cinc dracs cadascuna, que s’havien de repartir l’immens territori a l’hora d’endrapar el carbó de coc fins al migdia i després situar-se en els seus respectius jaços individuals repartits pels penya-segats de la zona per tal de procedir a la metabolització siderúrgica i obtenir el ferro colat al llarg de la tarda. N’Esclarmonda supervisava la jornada laboral de les colles enfilada dalt d’un arbre de 200 metres d’alçada conegut com a Pittosporum Giganticus, tot i que ell preferia que li diguessin Pitto. La seva missió era transmetre telepàticament al majoral, un basilisc de quinze metres de llarg anomenat Brunisenda, els informes de n’Esclarmonda. Na Brunisenda era molt respectada perquè quan acabava la jornada laboral es mossegava la cua i es convertia en un ciclotró, obtenint un interessant sobresou fent d’accelerador de partícules a temps parcial.

[CONTINUARIA]

Per Víctor Nubla

L’autor ha publicat ‘Les investigacions del cap Pendergast’ (Males Herbes). 309 pàg. 16 €.