Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Wilfrid Lupano: un còmic sota el mar

Wilfrid Lupano: un còmic sota el mar

'Un océano de amor' és una novel·la gràfica sense paraules, que fa olor de sardines

Un océano de amor
Per Josep Lambies |
Advertising

A finals dels 90, Wilfrid Lupano servia copes a la barra del Bistrologue, un d’aquells bars parisencs que semblen un decorat 'cyberpunk' i atrauen, sobretot, dissenyadors gràfics amb la perxa de Danny DeVito en els seus bons temps. Li agradava escriure, i influenciat per la parròquia que despatxava cada nit es va acabar ficant en el món del còmic. “Sempre com a guionista, mai com a dibuixant”, aclareix. Ara signa Un océano de amor, una novel·la gràfica iŀlustrada per Grégory Panaccione amb un pols bestial que ha guanyat el Premi Fnac de França al millor còmic del 2015. I que té una peculiaritat: és muda. Del tot.

No li falta valor. Diu que va escriure aquesta història com si fos una vella cançó marinera, de les que solien cantar els nois de l’acordió demanant propina a tocar del moll.  “L’oceà és aquella força capaç de separar els continents i les persones –explica–. I és cap on miren les dones des de l’espigó, esperant el retorn dels seus amants”. Ja havia publicat 'Le singe de Hartlepool', un àlbum satíric, ambientat durant les guerres napoleòniques, on sortia un vaixell de l’armada dirigit per un mico amb barret bonapartista. Lupano tenia ganes de tornar a olorar salnitre.

I així ha sigut. “Se’m va acudir la idea perfecta –diu–, pensant en els llibres de Jonathan Swift que havia llegit de petit”. 'Un océano de amor' és l’aventura d’un mariner d’aspecte marsupial que es passa les hores a la deriva en una barca d’escassa eslora, lluny de la seva dona, mirant les gavines i menjant llaunes de sardines. Igual que a 'El vell i el mar' de Hemingway, no tindrà treva fàcil.  “Era el plantejament ideal per assumir el repte d’escriure un còmic on no hi hagués ni paraules ni onomatopeies”.

Com diu Paco Roca en el magnífic pròleg que acompanya l’edició en castellà, aquest oceà d’amor podria ser un homenatge als precursors del còmic silent, com Lynd Ward i Otto Nückel, màxims exponents de l’expressionisme fet vinyeta. “Es tractava de trobar una forma més primitiva i pura, de portar els sentiments a flor de pell”, explica l’autor. Sempre li havien costat les històries d’amor, perquè deia que el vocabulari amorós havia quedat pervertit per l’era pop. O, millor dit, tocat de mort. Potser calia suprimir-lo, sense escrúpols.

El cinema mut, això, ja ho havia aconseguit temps enrere. Als anys 20, Buster Keaton era capaç de declarar-se a una dona de genolls sense fer el préssec. “Jo no sé per què vam deixar de rodar pel·lícules mudes”, clama l’autor, convençut que el sonor va deixar enrere alguna cosa més que una deficiència tècnica. Però, calleu! El nostre llop de mar surt de casa que encara és negra nit, s’encén una cigarreta i s’omple els pulmons de boira. Al port, els homes repassen les xarxes, i els vaixells lleven àncores. No cal dir res més.

Advertising