Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El Cercle: enganxar la memòria

El Cercle: enganxar la memòria

Albert Ventura converteix els salons del Reial Cercle Artístic en menjadors per la retrocuina

El Cercle
©ElCercle/ElPeriódico El Cercle
Per Pau Arenós |
Advertising

Quan Albert Ventura va conèixer el palau que ocupa el Reial Cercle Artístic i els seus sostres i les seves estàtues i les seves pintures, va decidir que els plats mereixien una pàtina senyorial. "A aquest menjador li escau una cuina burgesa". Es refereix a l'espai denominat Les Quatre Estacions, que l'arquitecte Alfredo Arribas ha portat del segle XIX al XXI amb el talent dels que entenen el passat sense renunciar al present. Si Santiago Rusiñol passegés pels salons renovats, només notaria la diferència amb els del seu temps en el fet que no és possible fumar-hi.

Per a aquesta escomesa espectacular han coincidit diversos artistes: Julià Cribero i la seva dona, Anna Calpe, propietaris de La Clara i L'Oliana, els empresaris que han aconseguit la concessió i han costejat la inversió; l'arquitecte Arribas, amb sensibilitat gastronòmica extra gràcies als seus vins del Priorat i el Montsant; i el cuiner Ventura, un crac sempre a la rereguarda des de la qual planteja una assossegada avantguarda. El bistronòmic Coure i la seva barra, Wall 57 i la seva barra (Valldoreix), Rusti & Sons i la seva barra (Olot) i ara, El Cercle i la seva barra, amb especialitats japoneses al tall de Mitsu Taka. ¿Hi ha més coses? Sí, una terrassa amb 100 places. T'enamores d'aquest lloc perquè el bon gust forma part de l'oferta. Cribero té plans: presentacions i banquets a la sala d'actes de l'entitat o una taula privada en una sala d'exposicions on Andy Warhol fa pop aquests dies.

La paraula que més fan servir és de color vermell: Ferrari. Això és un Ferrari. M'han donat un Ferrari. L'Albert n'és el director, i més: "Al Coure, s'hi queden Iván Solà i Janina Rutia. Jo estaré aquí". Això és seriós. Plats d'antiquari, de brocanter, aquella retrocuina impulsada per la tecnologia i les noves mirades. Però s'ha d'anar més lluny, exhumar receptaris i historiar què es menjava entre segles, quan el modernisme era la modernitat. És als plats amb sucs, reduccions i glaces on topo amb el passat, i com en gaudeixo.

La patata confitada, primer escalivada al Josper i, després, glacejada ("Radical, no?", planteja l'Albert); el lletó amb nyoquis allimonats (mà per a la víscera); la costella de porc ibèric amb salsa agredolça. En tots tres, fons enganxosos, foscos, que s'enganxen a la memòria. Rusticitat sota control amb la terrina de verat i la ceba farcida amb brandada sobre all negre, blanc sobre negre, un platàs. El sommelier Marc Terés, que va estar al Dos Cielos, destapa un altre blanc i un altre negre, vins de petits cellers: Tricó 2011 i Les Forques 2010. Bravo pel bescuit de pinyons, mel i mató a l'estil de Marco Leone.

L'Albert està satisfet, en la seva insatisfacció permanent, perquè ha pres una decisió capital: El Cercle no és el Coure, de manera que ha pensat una culinària particular i patrícia. Altres metalls: or, plata, i el pas del temps.  

Més informació

Restaurants, Cuina creativa

Restaurant El Cercle

icon-location-pin El Gòtic

Albert Ventura, del restaurante Coure, también lleva el restaurante del Real Círculo Artístico. Y la verdad es que la cocina que practica, retrococina impulsada por la tecnología y las nuevas miradas, se ajusta de lo más a los aires señoriales de sus salones. Son platos con salsa, reducciones y glaseados, como por ejemplo la costilla de cerdo ibérico con salsa agridulce.

També t'agradarà

Flamarades de Pau Arenós

Bardeni: fricandó per a dits A la porta del costat de l’aclamat Caldeni, Dani Lechuga ha obert el primer ‘meatbar’ de Barcelona By: Un mapa amb tretze parades Carles Tejedor s’arrisca: munta BY al basquetbolista Jasikevicius Pork: ets un porc La societat Rovira-Sagardi té un nou fill: Pork, impressionant forn de llenya d’immillorable porcí Buc: La llavor de la cuina xula Buc s’afegeix a la llista de restaurants gastronòmics i assequibles que cal tenir en compte Chen Ji: El quac! de l’ànec Pequín Val la pena conèixer el Chen Ji: un xinès d’aspecte rònec però amb cuina excel·lent i econòmica Els últims mesos he freqüentat aquest restaurant de Chinya, del Nou Barri Xinès de Barcelona, a prop de l'Arc de Triomf, arc ja de totes les nostres derrotes. Els coneixedors li han posat subtítols favorables: xinès per a xinesos, xinès autèntic, xinès que no sembla xinès. Els subscric, tot i que no sabria dir quin és el grau d'autenticitat: baix, mitjà o alt, perquè comunicar-se és més difícil que atrapar fideus translúcids amb els bastonets. Maleïts fideus, relliscosos i repartidors de taques. Chen Ji és gran, amb dues plantes sempre plenes, comensals que hi entren i en surten, taules calentes. Els clients xinesos són veloços; entre bufades, es poleixen un bol amb sopa, fideus i costelles de porc ardent com  l'abraçada de la Torxa Humana, o elegeixen, a 5,50 euros!, la safata del bufet, completa, amb diversos compartiments. Els clients occidentals es divideixen entre estudiants, que també

El Bar: del baret al baràs

Cal tenir-lo en compte: El Bar pertany a una generació de barres que fan cuina amb majúscules "El Bar", ells ho escriuen entre cometes per realçar-lo, pertany a la nova generació de postbars que han escombrat els clients de mirada tèrbola i amb els colzes gastats de recolzar-s'hi, i han fumigat les acrobàcies de les mosques, algunes de kamikazes, sobre les plates de tripes. El diccionari és curt per definir aquests espais: els limita a abeuradors, a llocs on despatxen begudes. Bars que són més que bars, nascuts el 2013, com El Bar, el Bardeni, el Mont Bar, el Pan&Oli, El Pràctic, que ha canviat d'ubicació, ara a Sants. ¿En comú? El bon, o molt bon menjar, que transcendeix el platet d'ametlles remollides i les mandonguilles reescalfades. ¿La dissonància? Barris diferents, preus diferents (uns, alts; d'altres, adequats, amb menús de migdia), escenaris amb decorador professional o reparacions casolanes. El negoci de Sergi Giménez, sector bar exquisit, ocupa un antic Marcelino, cadena que durant anys va tenir més sucursals que els bancs. Que un Marcelino sigui rellevat per un establiment de tapes fi com El Bar parla més del canvi de Barcelona que la demolició del tambor de les Glòries. El Sergi és un sommelier expert, i la carta de vins, una oferta vigorosa. En les dues visites vaig començar amb un Bloody Mary, com si fos Richard Burton, i vaig seguir amb negres de Borgonya, Clotilde Davenne 2011, i de la Conca de Barberà, Carles Andreu Trepat 2012. El Sergi ha recuperat per a la

Advertising