Capacitat màxima per a 20 persones. Una barra. Uns quants tamborets. Un grapat de tauletes. I tira milles. Al Pony, no hi trobareu mobiliari de Neukölln. Zero concessions al disseny escandinau. No, aquí no fan cursets de sushi, ni estan obsessionats amb la cervesa artesana. El Pony és un bar de tota la vida i punt. I en aquests temps en què tothom busca noves sensacions, que et venguin un gos vell amb un collar nou, una bufetada de realitat com aquesta s’agraeix. No m’estranya que els moderns més a la contra l’hagin convertit en la nova església nocturna de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. El Pony és senzill, però traspua personalitat a cubells. La barra és vella, està deliciosament cruixida, és un pedaç d’història viva i pel seu llom llisquen cubates i gintònics ben preparats durant tota la nit. Per cert, no us passeu de llestos amb el mam, aquí van als bàsics, no es compliquen la vida.
Seguim. El bar s’endinsa al formigó descrivint un passadís on floten les converses, els riures, els brindis. Les parets estan arrebossades amb un paper retro que no desentonaria al boudoir de Núria Feliu. El color vermellós i els dibuixos de còmic d’algunes àrees ajuden a accentuar l’esperit canalla del local, que acull la clientela en un amni de calma, bon rotllo i música. Música de la bona.
Tots els cops que hi he anat m’he trobat amb una selecció exquisida de pop-rock independent. Suposo que deu ser una de les raons que han convertit el Pony en un punt de trobada per a modernets de vint-i-tants i trenta-i-pocs. Perquè aquest bar té alguna cosa, un intangible que congrega serrells i ulleres de pasta com el flautista d’Hamelin rosegadors.
