Res pitjor que l’amor platònic a la ronya. Vaig viure tretze anys al Raval i anava al Muy Buenas –emblema modernista inaugurat el 1896 com a bacallaneria, obert el 1924 com a bar– un cop per setmana. I mai vaig passar del cafè amb llet, o el rom amb cola. La negror bruta –en l’ambient i els mobles– tenia encant però no convidava a menjar. Ara, l’Enric Rebordosa i el Lito Baldovinos –arqueòlegs experimentals de bars i restaurants: van rehabilitar La Confiteria i van obrir el Paradiso i Dr. Stravinsky– acaben de reconvertir-lo en casa de menjars. I molta peripècia. Quan va expirar el contracte de l’anterior llogater, amb un parell de pebrots en va segrestar el patrimoni: l’icònic cartell, la mampara amb vitralls i la barra. L’Ajuntament va recuperar-ho tot i va quedar desmuntat a terra un any.
Rebordosa recorda: “L’artesà que ens peritava els vidres de La Confiteria ens va dir: ‘Al Muy Buenas s’està liant. Aneu a veure si hi podeu fer alguna cosa’”. Han passat tres anys: un i mig de tancament i un i mig d’obres. Però acaben d’obrir: una reforma integral en què l’extraordinari art de la mampara “ha dictat què calia fer a la resta del local”, diu. Hi ha qui dirà que ja no és autèntic, es lamenten. Pur i autèntic? Abans aquí hi havia mojitos, fusta rònega i cuina cubana i després palestina (dubtoses les dues). Què hi pintaven, en un bar modernista? L’objectiu, amb els cuiners Aurelia Teichoa (Disfrutar) i Daniel Martínez (Raúl Resino), és “trobar un punt d’equilibri entre el Gelida i el Gaig”, diu. El Gaig per les coccions però el Gelida per l’ambient de casa de menjars i cuina casolana.
I un repertori basat en el receptari 'La teca' (del 1924, com el Muy Buenas!) d’Ignasi Domènch, el Pompeu Fabra de la cuina catalana. De sucar pa: en suco a les mandonguilles amb sípia en dues coccions (fons de sípia i sípia a la planxa). El gust de mar de la salsa més la picada és d’alta definició, brutal. Segueixo sucant pa amb la recuperació de la truita amb suc: truita de mongetes, buti negra, cansalada i patata, acabada en un forn i amb caldo. I abans he sucat pa a l’amanida d’escarola, tomàquets de pera i bonítol i una miniclotxa. Per postres, flam, pa amb oli i xocolata i flaones (les postres nacionals de Figueres, empanada de crema!).
Al migdia plantegen una oferta de fonda: per 13 euros, platàs del dia (dl., bacallà a la llauna; dt., capipota amb cigrons; dc., trinxat amb rosta; dj., arròs amb costella; dv., fricandó) amb amanida, beguda i postres. Aneu-hi: fan una aposta única, moderna i nostrada. La cocteleria de l’entrada i l’entresolat és una altra dimensió, però molt propera. Fa servir, només, licors catalans en còctels dedicats a David i Flora, i Pere Gimferrer, per esmentar-ne alguns. Hi regna el Joan Capri, gin infusionat amb cogombre, cervesa, llimona, mel de romaní sucre i llima.
