Els bars i restaurants més antics de Barcelona

Està documentat que el 1786 va obrir el restaurant més antic de Barcelona, també de Catalunya. El 1958 la família Agut-Manubens se’n va fer càrrec, seguint amb la seva línia i amb una fórmula simple, però infal·lible: cuina de qualitat –aleshores no en deien tradicional, era cuina catalana a seques– bon tracte i bona relació qualitat-preu. Els peus de porc, el bacallà a la llauna, el civet de porc senglar o el garrí a la catalana són alguns dels plats icònics que millor representen la identitat d’aquest restaurant. 

Fundat l’any 1820, és el bar més antic de Barcelona i arrossega la fama de ser un cau d’absenta. Visitar-lo és com fer un viatge en el temps, ja que s'ha mantingut quasi intacte des que va obrir. Encara conserva el sòl hidràulic, les llums d'aranya, els miralls pintats i les taules d'estil modernista, que fan d'aquest local una autèntica joia.

Fundat a 1835, aquest restaurant ha passat de mans de pares a fills durant cinc generacions. Visitar Los Caracoles, amb les seves parets plenes de fotos antigues, és com fer un passeig per la història contemporània de Barcelona. Un dels imprescindibles de la cuina tradicional catalana: esqueixada, canelons, cabrit al forn i, per descomptat, cargols són alguns dels seus principals reclams. El setembre de 2020 Telecinco va informar que aquest mític restaurant tancava per la pandèmia, però res més lluny de la realitat, Los Caracoles segueix obert com sempre. I és un local al cor del Gòtic que mai ha abaixat la qualitat del seu menjar: fes-los el favor d'anar-hi. 

Un restaurant obert el 1836 i situat a un dels edificis més emblemàtics de la ciutat: els Porxos d’en Xifré, a la Barceloneta. Per si fos poc, arriba al segle XXI convertit en referent de la cuina tradicional catalana: canelons, arrossos bunyols de bacallà, categories de les quals ell estableix el paradigma. Al llarg dels seus quasi dos segles d’història han col·leccionat anècdotes amb artistes i altres personatges il·lustres. De fet, Picasso va quedar a deure un bon grapat de cafès i Miró s’inspirava en els seus plats per compondre la seva obra. Si el seu arròs va ser prou bo per a Orson Welles o el Che Guevara, tu li hauries de fer genuflexions, capsigrany. 

Quan entres a l’Almirall, t’embadaleix la fusta sinuosa, els llums d’alabastre, l’atmosfera de seductora nocturnitat: t’encantaria ser un murri d’en Montalbán o un hereu escampa d’en Segarra per quedar-t’hi per sempre fent vermuts o absentes un rere l’altre, xerrant amb els parroquians, mirant pels vidres cap a un carrer que és més entretingut que tots els canals de la tele.

Són moltes les generacions que ho han fet: el local és del 1860, quan Manel Almirall va obrir una taverna amb bodega. S’hi va deixar els duros: preciosos mobles modernistes, barra de marbre italià, portes esplèndides de fusta... Bonic de debò. I hi trobareu recer de 13 a 17 h, un fet que no està gens malament. –Martí Sales

Hi ha hàbits, costums, tendències que, afortunadament, mai no passen de moda. Una d'elles és, en aquesta Barcelona a vegades poc identificable, regalar-se un esmorzar o un berenar en una de les granges històriques de la ciutat. És la pàtria del Cacaolat i la seva xocolata – sobretot el suís!– no tenen competidors: la xocolata ben espessa, i la nata muntada al punt exacte. I penseu que tot i el nodrit turisme asiàtic –japonesos extasiats davant d’un plat de crema i melindros– els dissabtes a la tarda o qualsevol dia de bon matí la clientela és local. 

L'encant del local, els cambrers de tota la vida i el pintoresc quadre que conforma la clientela fan que el cafè també prengui un regust nostàlgic i evocador. Sobretot perquè van obrir el 1870 i porta cinc generacions dins la mateixa família! 

Aquest mític local va néixer el 1897 com un somni impossible: donar residència a artistes que, per definició, no tenien ni un duro. Només va estar obert sis anys: del 1897 al 1903! Però durant aquella època va aglutinar el pinyol del Modernisme i el postmodernisme català. Per aquí hi han passat alguns dels artistes més rellevants de finals del XIX: Picasso, Ramon Casas, Santiago Rusiñol... Cap a principis dels 80 es va convertir en un restaurant de cuina catalana que va tenir una revifalla important poc abans de la pandèmia. En l'actualitat està tancat temporalment, però tornaran. 

Quan va obrir, a 1903, Can Solé era un restaurant freqüentat pels pescadors de la Barceloneta. 118 anys després s’ha convertit en un establiment emblemàtic, especialitzat en peix, marisc i arrossos. El restaurant ha passat per les mans de quatre generacions de la mateixa família, servint cuina marinera tradicional amb productes frescos. Vázquez Motalbán va deixar dit que aquí hi feien un dels millors arrossos de la mediterrània, i nosaltres no som ningú per portar-li la contrària.  

Una de les bodegues més autèntiques de la Barceloneta. Abans d’obrir, a 1908, aquest local subministrava electricitat al barri. S’ha convertit en un dels imprescindibles per als amants del vermut, tant, que és habitual veure cues els caps de setmana. El bon ambient i les tapes casolanes són els principals arguments d’aquest bar emblemàtic. La més popular de totes és l’ensaladilla de cranc.

Aquest històric i singular establiment obert eo 1909 –manté una portalada modernista i una nevera original de principis de segle XX– s’anomena El Sortidor de la Filomena Pagès, en honor a l’àvia d’un dels propietaris, que durant la postguerra va subministrar menjar d’estraperlo als maquis. E

l nou El Sortidor manté el local intacte: seria una ximpleria malmetre les seves taules de marbre i sostres alts amb una reforma d’aquelles de restaurant car en sèrie. Pel que fa a la cuina, el xef David Sanmartín –format a l’ESHOB, i amb mili amb Ramón Freixa– ha creat una carta de tapes i plats tradicionals “amb un gir perquè el clients mengin una cosa que a casa no seria tan fàcil”. Els enunciats fan venir salivera: favetes amb ceba carameŀlitzada i botifarra negra o magret d’ànec i codonys.

Aquest bar és, sense, dubte, una de les grans joies modernistes de Barcelona. Va obrir l'any 1912 com a confiteria, esclar, i ha passat moltes etapes. L'encarnació que molts recordareu és la de bar normal i corrent de finals dels 90: sense cap carisma gastronòmic especial, però el brutal encant de la fusta i miralls de l'antic aparador feien que prendre-hi una cervesa normal i corrent fos tota una experiència. 

El 2017 el grup de restauració especialitzat en alta cocteleria La Confiteria –fanàtics del lloc, ja veieu quin nom es van posar– en va assumir la gestió i li va rentar la cara. Això inclou també una carta de còctels excel·lents a preu assequible. Algunes de més complicades i aparatoses, altres reformulacions de clàssics. Com per exemple el Carmen de Mairena: una deliciosa i picant derivació ravalera del Bloody Mary amb vodka, curri i comí. No us perdeu tampoc els seus 'neopiscos'.

De la mateixa que s’ha recuperat l’origen modernista d’aquest històric establiment, obert el 1924, també s’ha recuperat el seu patrimoni gastronòmic original: una casa de menjars catalana. Mandonguilles amb sípia, bacallà a la llauna, fricandó, capipota amb cigrons, trinxat amb rosta, en son exemples. Menció especial mereix l’extensa carta de vins catalans i la de còctels amb licors catalans i amb noms dedicats a personatges nostrats, com Joan Capri i Pere Gimferrer. I la teca és tan exquisida com la restauració que s'ha fet del local, una feina d'orfebreria patrimonial. Que li falta poc per ser centenari? A finals del segle XIX era una bacallaneria, o sigui que ja ho teniu. 

Obert des de 1929, El Xampanyet s’ha convertit en una de les tavernes de culte de la ciutat. És un establiment familiar que ja ha passat per tres generacions sense perdre la seva essència. Va néixer amb el nom de Ca l’Esteve, però es va rebatejar a 1972, ja que popularment se’l coneixia com a ‘Xampanyet’, una de les begudes més populars del local. És famós per les seves anxoves, que ells mateixos confiten. Les  parets de rajoles, els cartells antics i les taules de marbre evidencien la història i l’autenticitat de l’establiment.

Un dels pocs cafès modernistes autèntics que han sobreviscut al pas del temps. Des que es va inaugurar a principis de 1929 no ha cessat la seva activitat, ni tan sols durant la Guerra Civil. L’edifici forma part del patrimoni històric de la ciutat i recentment ha estat restaurat per l’arquitecte Antoni Moragas. I potser la seva oferta gastronòmica no és res de l'altre dijous, però pots entrar a fer-hi un cafè amb llet i uns xurros sense que et clavin una clatellada ridícula, però el lloc encara conserva la seva 'charme'. 

Aquest fascinant cau que sembla estar aturat en el temps encara conserva molta brillantor del passat i ofereix un servei de cocteleria espectacular. I si teniu dubtes sobre l'atractiu del Boadas, repasseu els quadres que hi ha a la paret i comprovareu la quantitat indecent d'actors, pintors, escriptors i altres bèsties de la bohèmia que han remullat el fetge al llarg dels anys d'aquest bar. Boadas va obrir l'any 1933 i va significar la inauguració de la cocteleria contemporània a Barcelona i a l'Estat espanyol, com qui diu. Si va ser prou bona per abeurar Buñuel i Hemingway, per exemple, per tu també ho hauria de ser. 

Un establiment que tot i no tenir cartell, tothom coneix pel seu nom. Va obrir a 1944 –d'acord, només té 77 anys! Però ens surt del botet posar-lo en una llista de locals venerables– i ja han passat tres generacions familiars pels seus fogons. És un bar de tapes mític que conserva millor que ningú l’essència de la Barceloneta. La millor prova d’això és la seva bomba, la tapa més popular de l’establiment i l’única original de Barcelona. Passen els anys, però no baixa ni la qualitat ni l'energia... Aquelles torrades amb allioli casolà... Aquells cigorns amb capipota... Aquells retalls de pop... Classic top! 

El Gelida ja era un bar el 1946, i ha sobrepassat els tres quarts de segle en plena forma. Als anys 60 es va ampliar, absorbint una antiga carboneria (que devia ser part del sumptuós menjador 'secret'). El capipota el serveixen a quilos, les galtes van que volen! 

Fans incondicionals de la bona teca, heu de seure en una de les sol·licitades taules del Gelida ara mateix! Mossegar la galta de porc que hi preparen farà preguntar-vos com és que no havíeu descobert aquest mític restaurant de l'Eixample abans. Tiberis a la vista un darrere l'altre. Tant a primera hora del matí com al migdia, quan s'hi apleguen treballadors de la zona que hi busquen plats d'aquells que reconforten.