Time Out a la teva bústia d'entrada
🙌 Genial, ja t'has subscrit!
Gràcies per subscriure't! Descobreix la primera newsletter a la teva safata d'entrada molt aviat!
Un repàs del millor de la gastronomia de l'any a Barcelona, però també dels fiascos que ens hem hagut d’empassar
L’horror màxim ‘gastro’ entra pels ulls, no per la boca. Per sort. Treure el cap a un Instagram ofegat de safates d’alvocats i bols d’açaí flanquejats per la coberteria de plata de la iaia fa venir basques. Sisplau, si algú es prepara l’esmorzar així a casa, que em faci un mail, que en parlarem. Però esclar, de retruc tenim una generació de mil·lennistes que han interioritzat això com l’arquetipus de la imatge de menjar de la seva generació. Pel 2017 vull més fotos dolentes de menjar bo.
L’obertura 'a gò-go de' llocs de brunch (causa o efecte de l’onada 'gastrocuqui'?) no té fi. Sigui com sigui, és una bombolla. Ep, no ens referim als llocs amb cara i ulls, sinó als que amb un parell de nassos remenen els ous (Benedict). 'Spin off': el pot de melmelada com a got de cervesa.
El 2016 va ser l’any en què tothom va anar boig fent 'detox' amb sucs, kale i xia: superaliments! Idea genial de màrqueting per vendre’ns coses exòtiques (i cares). La realitat és que un humil llegum té les propietats de la quinoa i no hi ha superaliment amb més virtuts que l’all.
Quin sentit té obrir un restaurant amb plats que repliquen el menjar omnívor? Recordeu les falses costelles del Rizoma? No, pobres, van tancar. En canvi, el 'veggie' que aprofundeix en la tradició i la creativitat té premi: el Rasoterra n’és l’exemple més clar. I no fan sucs.
El Beer Fest marxa a l’Hospitalet perquè allà els posen més facilitats. Sí, és un fet concret, però la fuga de cervells cap a la 'greater' Barcelona és i serà tendència. La nostra horrible, paralitzant gentrificació centrifuga cap a la perifèria. Acabarem tots al Masnou?
Després d’entendre el sushi, hem assimilat ramen i gyoza com a plats del dia. Un plaer quotidià d’hivern: baixar a xarrupar una bona tassa de caldo asiàtic per pocs euros. I el 2016 els substanciosos 'buns' s’han generalitzat. I tot i que alguns diuen que s’ha 'abunsat' del plat, prefereixo l’abunsdància (broma ximpleta irreprimible).
El mateix ha passat amb les cuines del Carib. Si en les darreres temporades hem après què era el cebiche, el chaufa o un bon mole, el 2016 va ser l’any que vam començar a veure què coi es menja a la República Dominicana o que a Veneçuela hi ha cebiche i és menys cítric.
En una ciutat que muny la teta turística com si no hi hagués demà, mola veure que obren restaurants de gamma alta (Marea Alta) o més populars (Minyam) que no van dirigits al guiri sinó a menjar bé. Ara bé, com deia l’Antonio Catalán, és vergonyós que un sector tan potent tingui tanta gent en precari.
El tan criticat food truck facilita que quan t’estires a la gespa de qualsevol esdeveniment multitudinari puguis triar entre pizzes, tacos, thai o croquetes i prendre un bon cafè. No em sembla malament, sempre que no sigui una ensarronada (que a voltes passa).
Mal que a alguns els pesi, la Michelin és, encara, l’únic premi que els cuiners cobegen de veritat (estar en una llista no mola tant). I per primer cop tenim un triestrellat a Barcelona, el Lasarte. Era un buit inexplicable tenint en compte la potència de la capital.
Discover Time Out original video
Time Out Barcelona
