La cervesa rossa de la casa és l'acompanyament ideal per a les seves saboroses tapes.
El capital pakistanès ha posat els ulls i els kebabs en la Barceloneta, segons expliquen els diaris. Si es continua amb aquest ritme, al passeig de Joan de Borbó aviat hi suraran les aromes d’espècies per sobre de les de les mariscades. Des de fa 53 anys, El Vaso de Oro segueix la seva singladura d’espuma al carrer de Balboa. La característica de la casa és la immutabilitat. El nostàlgic que torni a la barra es retrobarà amb platillos coneguts i, probablement, amb els mateixos cambrers. La casa presumeix de l’amabilitat dels treballadors i de com són capaços de recordar què pren cada client. A la recerca de la paleogastronomia torno a la Barceloneta esquivant bandades de velociraptors, també coneguts com a turistes.
L’únic canvi a l’establiment és la cervesa, elaborada pel propietari, Gabriel Fort, exolímpic, exwaterpolista, exkarateka. A poc a poc ha anat desplaçant la industrial. La que raja avui de les seves aixetes és 100% Fort, cuinada en una microcerveseria de l’Hospitalet. A El Vaso de Oro, el pare, amb el mateix nom, va deixar instaurada una petita revolució que el Gabriel ha continuat: es van decidir per la barra i els tamborets, van començar a servir tapes, algunes de molt copiades; es van especialitzar en la rossa, encara que el que es demanava fa mig segle era el vi, i van regalar a la ciutat dues copes, la flauta i la filo. Començo amb una flauta de la common beer de la casa, “la cervesa de l’obrer”, segons la nomenclatura que explica el Gabriel. És molt bona, però encara ho és més la flauta següent, una cream ale amb notes d’albercoc. El Gabriel surt a pressió: parla de “cultura de la canya” i de com aquesta beguda “és la desconeguda” als restaurants micheliners.
Circulen els platillos. La moixama: què us semblaria un raget d’oli? La molt bona ensalada russa amb pasta de tonyina picant: caldria desgreixar el pa fregit. Anxova, tomàquet i pa integral: millor torrat. El sandvitx granger: excel·lent; pernil dolç, formatge, enciam i tomàquet, mescla genuïna del Gabriel, que de jove s’avorria d’esmorzar el mateix. La gamba de la Barceloneta, l’emblemàtic filet amb foie gras i la tonyina a la planxa amb pebrots de Padrón. “Bon producte poc marejat”, resumeix l’amo. Hi estic d’acord. Seria interessant aplicar al tapeig la filosofia reformista que l’ha portat a ser un crac cerveser.
Escoltar el Gabriel –que té el seu fill, amb el mateix nom, Gabriel Fort III, treballant darrere la barra– és instructiu. És història viva, i espumejant, de la Barceloneta. Explica que l’avi, el Cosme, procedia del Priorat, que el seu pare va obrir El Vaso el 1962 i que en la prehistòria de la tapa punxaven amb banderilles en vinagre. El Vaso és preeminent en la història del tapeig barceloní. No és que no tinguem memòria, és que es desfà com un foie gras mal cuinat.
