Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La Plata: el perquè de l'èxit

La Plata: el perquè de l'èxit

La Plata ha triomfat 70 anys amb la mateixa oferta que el dia u: bon peixet fregit, vermut i tossuderia

Advertising

Si La Plata obrís el 2015 amb les decisions que el Josep i la Quimeta van prendre el 1945, els experts en màrqueting ho desaconsellarien amb crits i traient foc pels queixals a l’estil de L’exorcista. Un bar amb quatre especialitats. No és que la carta sigui reduïda: és que no n’hi ha. Això que avui seria d’alt risc i radical, inacceptable pel sentit comú, ha fet que la casa triomfi durant 70 anys. Quina és la raó de l’èxit? Que s’han mantingut purs i inamovibles. Quatre coses i ben fetes, sense trepitjar altres territoris que podien amagar aiguamolls. I resistir les temptacions. Quantes vegades els va temptar el Llucifer de les Oportunitats? “Per què no fas això o per què no hi afegeixes allò altre?”.

Torno a La Plata –quin nom més bonic– sabent exactament què hi trobaré. I aquesta és la gràcia. Donant la cara, com des de fa 43 anys, Pepe Gómez, l’ànima de l’establiment. Més que cambrer, una institució. Reparteix gràcies, i caràcter: “La joventut prefereix el seitó que la sardina”. El seitó te’l pots menjar sencer; per a la sardina s’han d’untar els dits. La joventut es taca poc. Encara que estaria bé reforçar els fins tovallons amb papers més gruixuts.

Els dos peixos blaus, arrebossats amb farina del forn Vilamala (que també els serveix el pa), són per llepar-se’n els dits. Una bona fregitel·la amb oli de Bargalló. Neta, cruixent, lleugera. La Plata també era coneguda com Los Pescaditos: què més es pot dir?
Primer, vermut Montana Perucchi, a pèl, sense gel ni oliva. Després, vi negre a granel del Priorat. La canònica amanida de ceba amb tomàquet. La barqueta d’anxoves: bon calibre, i a bon preu. Una altra, amb botifarra, també bonica. I fora de programa, un ou ferrat, extra que, a vegades, serveixen als esmorzars. Acabo amb la bestial coca de crema de Vilamala, amb més perill que un duo entre Bono d’U2 i Raphael.

La cuinera històrica va ser Anna Marjanet, filla del Josep i la Quimeta, 100 % ADN de La Plata, ja jubilada. La substitueix Merche Fructuoso, amb traça per a aquesta fregitel·la de vici. Roger Pascual, periodista, fill de l’Anna, explica el perquè de l’especialització: “Els meus avis van obrir un bar per a estibadors. Un dia la meva àvia va anar a la Boqueria i va portar peixet. Llavors van començar a cuinar. Al carrer cadascú servia una cosa: pop, pernil canari… Nosaltres, seitons”.

Alguns barcelonins s’entreguen a rescatar els vells cellers (Can Codina, a Gràcia, n’és un dels últims casos). No es tracta d’idealitzar, sinó de preservar. És també un inesperat toc d’atenció a la nostàlgia de cartró pedra dels decoradors professionals. Precisament La Plata parla de vitalitat i resistència. Parla de 70 anys de seitons i sardines. Parla que si tens una bona idea, t’hi has d’aferrar.

Més informació

Restaurants

La Plata

icon-location-pin El Gòtic

També conegut popularment com Los Pescaditos, pel seu peix blau acabat de pescar ben fregidet. Tenen vermut de la casa Perucchi, dels més antics de Catalunya. Fer el vermut aquí és sentir-se com un rei, dins una tasca d'aquelles que semblen de prinera línia de mar a Càdiz. Només preparen peixet fregit, amanida de tomàquet i un pinxo de botifarra, tot boníssim.

Time Out diu
Advertising