Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Le Cucine Mandarosso: la cuina, les cuines

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Le Cucine1/2
© JoanCortadellas/ElPeriódicoLe Cucine
Le Cucine2/2
©JoanCortadellas/ElperiódicoLe Cucine

Le Cucine Mandarosso: la cuina, les cuines

Le Cucine Mandarosso és cuina italiana molt ben feta, directa al producte i amb ànim quasi antropològic

Per Pau Arenós
Advertising

En entrar a Le Cucine Mandarosso, la bafarada de la nostàlgia. Aquí hi va haver la Sopeta Una? Era un restaurant d’iniciació, amb uns caragols a la borgonyona per evocar. Mantega, julivert i cossets. Pietro Leonetti sospita que sí, però els seus records no arriben tan lluny: es va instal·lar a Barcelona com a Erasmus el 2004. No va ser mai client d’aquell vell restaurant, ni va furgar en les closques enormes.

Llicenciat en Història de l’Art, va voler quedar-se a Barcelona i se li va ocórrer que la millor manera d’arribar a les persones era mitjançant la gastronomia. Ja ho havia experimentat com a estudiant en cuinar a casa dels amics: l’intercanvi de receptes va ser una manera d’intimar.

El nom del restaurant, Le Cucine (l’altra meitat és inventada, de complexa explicació), es refereix a ‘les cuines’, a tots aquells llocs de cooperació i promiscuïtat: “És el resum de tot. Les cuines dels amics”. Va ampliar la recerca de coneixement a la família, residents a Avellino, a la Campània. Va demanar a cada membre una recepta amb la qual construir la memòria del restaurant. I el dia de la inauguració, que li portessin receptaris per seguir apuntalant els murs, almenys ideològics, de l’espai. Le Cucine és un lloc bufó que descobreix una altra vocació del Pietro, la de decorador. Encara que on li agrada brillar és en la pastisseria en record de l’avi Crescenzo, que va tenir obrador. “El gelat de nata” és el gust, lliscant, ampul·lós, de la infància. Serveix aquesta copa al restaurant –que bona que és– i tindrà un lloc d’honor a la botiga pastisseria que obrirà a la cantonada.

La burrata de la Pulla, que subministra Mozzakimozza, és llet de vaca per menjar a mossegades. L’oli, grec, procedeix d’una finca de la dona del pare. Ah, la família. La Ketty, la nòvia, atén les taules. Alguns productes bàsics del seu ideari, la pasta (Benedetto Cavalieri) i el tomàquet (Casa Barone), els importa.

La recepta de la lasanya la hi va prestar la mare, la Diana, i mira cap a Nàpols: intensa, vermella, de llarg record. S’hauria de demanar sempre. La de la casarecce amb crema de nous, que m’entusiasma menys, és de l’oncle. Totes dues són al menú de migdia, a 11 euros. El caneló farcit de bacallà mantecato és obra pròpia i pertany a la carta nocturna. En tots, gustos marcats, clars, potents. Passem a les postres i succeeix la mateixa excepcionalitat: els que treballen han d’aportar alguna cosa. En Jonay, cambrer, fa el pastís de formatge: “És mil·limètric, sempre surt igual”. L’Andrea, germà del Pietro, el pastís de pastanaga. La caprese de xocolata, la cassata i el pasticciotto de llimona haurien de ser detinguts per la brigada antivici.

Història col·lectiva, plats compartits, receptes comunals: la cuina no com a reducte del geni individual sinó com a expansió del de tots.

Més informació

Le Cucine Mandarosso

Restaurants Italiana Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera

El rei de Le Cucine Mandarosso és Pietro Leonetti, un noi amb ulleres de pasta, arracades a les orelles i barbeta. Si no l’hagués conegut, pensaria que darrere d’aquesta abundància de rebost, hi ha una nonna italiana obsessionada que els seus cadells no passin gana. Res a veure. En Pietro prové d’Avellino, una ciutat del sud d’Itàlia a la regió de la Campània, i no havia estudiat a cap escola de cuina abans d’obrir el restaurant. El màxim contacte que havia tingut amb la cuina eren els macarrons del pis d’estudiants. De fet, d’aquella època es va endur l’Anna, companya de facultat, que ara és la cuinera de Le Cucine.Els amics i la família deien: “Cuinen bé aquests nois”, i amb això en van tenir prou per muntar un acollidor restaurant de menjar tradicional italià. Com a bon esperit inquiet, en Pietro no podia conformar-se amb el típic restaurant de pizza o pasta i estovalles de quadrets. Així que va muntar un restaurant amb el bon gust d’algú que sap diferenciar una església del romànic llombard. Els dies laborables ofereixen menú, els diumenges a la nit munten el famós aperitiu i al migdia només serveixen fettuccine. Vaja, cintes. Del que es tracta és que cada dia sigui especial. L’abundància de Le Cucine Mandarosso arriba al celler. Hi podreu tastar begudes que són difícils de trobar fora d’Itàlia com el chinotto (una cola amb un punt amargant), el Crodino (un aperitiu sense alcohol) i la cedrata, una llimonada d’un groc superlatiu molt famosa allà.Si preferiu cantar La Trav

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising