A la jungla de la pizza –el menjar més salvatgement globalitzat– un forn de llenya ja no és garantia de res (de fet, algunes de les millors de la ciutat no en fan servir, i hi ha trampes de turistes infames on quan hi entres et cau al damunt). A Le Romane –el seu propietari, en Renato Letizia, copropietari amb Loredana Pettirossi, té penjat el diploma de pizzaiolo– no en tenen, i ni falta que fa. El seu fet diferencial és una pizza quadrada, que sempre es pot demanar en dos sabors, perquè va tallada a rectangles.
I el menú de migdia és collonut (de fet, és aquella varietat de carta encoberta: 11,90 euros o versió 14,90 euros, amb plats de carta 100% italians, com ossobuco o conill a la caçadora). Pasta i pizza és una aberració de cervell preadolescent; o sigui que trio l’amanida de la casa –decent– i una pizza partida en dos sabors (que et serveixen en uns estalvis de cavallet) per compartir. Passa el tall, la pizza a l’ídem? Oi tant. Les bombolletes de la massa i l’alveolat interior no menteixen, és cruixent quan es mastega i lleugera a la panxa (quatre dies de fermentació). La de guanciale –embotit fumat de galta de porc, no el confongueu amb vulgar bacó!– té un punt fantàstic, amb la cremositat ferma de la base i el torradet de pecorino i guanciale al cim. No redefinex la pizza (“un nou concepte!”, ells no ho diuen, ep) però afegiu-lo a la llista de pizzes fiables, que no és poc.
