Queden pocs restaurants a Barcelona que hagin estat inaugurats el 1897. El 1945, una altra família es va fer càrrec d’un d’ells, L’Havana, mantenint el seu nom i el compromís amb la cuina casolana i catalana. Ara, dues germanes i la seva descendència porten amb molta cura aquesta casa de menjars, amb una clientela fidel i quotidiana i un caliu familiar que sedueix a primer cop d’ull: llum càlida, una vella cabina de telèfons, una cuina gairebé a la vista i una barra rere la qual es mouen les dues sàvies germanes.
“Aquí cuinem tots”, diu una de les filles, que deixen que el germà es dediqui a les postres amb molt d’encert. Un flam casolà i una crema catalana són el tancament ideal d’un àpat, que s’imposen com a primer tema en un comentari gastronòmic: un fet que no devalua la resta de l’àpat. El clàssic variat (esqueixada, ensalada russa, bunyol de bacallà, escalivada) és un entrant a compartir ideal i molt ben preparat i presentat.
Les carxofes i albergínies arrebossades són superbes, així com els calamars a la romana, difícils de trobar bons en la vasta oferta de la ciutat. Els callos, les mandonguilles amb sèpia i els calamars farcits són especialitats que atreuen una clientela local (ni un turista) i exigent. Cal tenir en compte els canelons, amb bona beixamel i excel·lent farciment. I sobretot una dosi racional de formatge. Tres peces presentades en un plat pla i no pas en la gastada cassoleta de fang, molt suaus i amb un bon equilibri entre els seus components.
Hi ha una intel·ligent carta de vins, encara que podria fer més èmfasi en els nous vins catalans. És difícil no trobar errors avui dia i en aquest cas succeeix segurament pel cúmul d’experiència passada de generació en generació. No hi ha sorolls, ni crits, ni fums, ni olors, i sí un ambient càlid que remet a edifici indià. M’avergonyeixo de descobrir-lo ara malgrat tants anys d’existència, però me n’alegro. Encara que sigui tard.
