[title]
Amb un símbol d’interrogació palpitant a la closca, m’acosto al My Fucking Restaurant. Un restaurant nou a Nou de la Rambla, 35, va dirigit al barceloní? Ser el 86è millor restaurant de 8.817 segons la llista tripera és rellevant? Quan menges a la Rambla, t’obliguen a empassar-te una gerra de litre? Pot tornar a pagès aquell que ha estat turista? Penso en el vers de Perejaume quan a la porta veig la placa de Slow Food, garantia de producte de proximitat fiable (que els propietaris i xefs, italians, ho siguin també del barat i bo bar Oviso, promet).
El local és elegant, l’amplitud entre les taules suficient, i el servei és ràpid, amable i eficaç: educat i amb un punt informal, sense ser llepa. Aquí la cosa va de compartir, aquell mantra ubic que a vegades amaga quantitats minses. Bé, compartim. Ho fem amb un salpicón de pop i porc (9,50 euros), que en renglera prima s’escura amb pa de gamba. I on hi mana l’herba silvestre. Prou bo, però li manca la marxeta cítrica que un assimila al 'salpicón'. D’això en van sobrades les croquetes d’ossobuco (a 1,70 la unitat): pilotetes de guisat tendre i poc cremós, arrodonides amb un arrebossat amb raspadura de llimona. Delicioses.
De segon, ataquem un onglet de bou i les 'fucking' aletes de pollastre de la casa. Avui és festa major i volem carn i sang. L’onglet (12,50 euros) és deliciós, al punt i tendre i tallat en llenques diminutes; arriba sobre una petita brasa on hi crema romaní, que l’aromatitza. Tan bo que per compartir es queda curt. Les aletes (quatre peces, 8,50 €), desossades, reposen sobre una galeta feta de la seva pell i arriben a taula sobre un corró d’amassar. Es devoren d’una sola mossegada. I són un mos saborós i divertit, encara que no pas més bones que unes aletes adobades i fregides, de les que t’has de barallar per la carn. No acabo de veure quina utilitat té el virtuosisme i el 'gadget' si no potencia el sabor.
En sortim satisfets? Sí i no. Bona teca, quantitat escassa. El problema i la solució és racional: augmentar les racions. Si serveixes principals en petites dosis has de ser com els Ramones de la cuina: cada plat ha de rebentar caps. Un risotto a 13 euros em sembla la mar de correcte, sempre que no sigui de mida tapa, com aquí passa.
El cambrer és encantador; se’l veu feliç de poder practicar el seu català amb aborígens, en una sala amb un 80% de forans (i em convida a una copa de vi). Sortim encantats pel tracte i amb la panxa no del tot plena: amb la reconfortant (o inquietant) sensació que el futur al centre passa per tractar bé el barceloní. Per allò que té d’espècie en extinció.
