Això és una supercerveseria artesana, oberta per la mateixa empresa que Biercab: té set tancs de fermentació on fan la seva pròpia cervesa i dotze tiradors per a tastar-la. I de la cuina s'encarrega en Miquel Aldana (Michelin al Tresmacarrons del Masnou) amb plats d'alt nivell: com un tàrtar de ventresca de tonyina amb taronja i miso, arròs amb gambes i carxofes o un caneló de pollastre, amb beixamel i suc, prodigiós.
Fa gairebé un any que el cerveser catalanobelga Sven Bosch va anar a buscar el cuiner Miquel Aldana, veí del Maresme i cap del Tresmacarrons, per embolicar-lo en un projecte que per fi ha agafat cos: la cerveseria gastro Naparbcn. L’Sven i els seus socis de la cervesera Naparbier, amb seu a Noain (Navarra), ja havien obert les aixetes del Biercab, al carrer de Muntaner, bar amb més premis que un gran danès de concurs. En definitiva, gent que ha contribuït a donar espuma –crema– al nom de Barcelona.
Segons el Miquel, el Naparbcn es troba “a la milla de la cervesa”, al carrer de la Diputació, a prop del Brewdog Bar, Mikkeller Bar i Garage Beer Co. La ciutat és una capital de la birra artesana i els locals creixen com els llevats. Del consum clandestí, al massiu, un fenomen que comparteix similituds amb el del vi natural, encara que amb més passió i litres.
Hi ha en les noves generacions, entre minories cultivades, una forma de resistència orgànica, un retorn als treballs manuals. Un negoci dóna pas a un altre negoci. Pregunto al Miquel si el que és artesà està a punt d’assecar-se: “No és una moda. És una realitat. Hi ha prou públic. Són locals que treballen”. Pregunto a l’Sven a partir de quants milers de litres el que és artesà deixa de ser-ho: “Nosaltres en fem 300.000 i el 2017 esperem arribar al milió. L’important és quins ingredients es fan servir. Les cerveses industrials busquen vendre. Nosaltres busquem el plaer”. El debat desborda els vasos.
Al novembre, el Tresmacarrons, el restaurant del Miquel al Masnou, va ser tocat amb la vareta de Michelin i les reserves els van inundar com una riuada. El cuiner ha hagut de trobar temps per dissenyar la carta de la supercerveseria –la decoració sembla antiga però ha sigut dissenyada fa cinc minuts–, que funcionarà com a fàbrica i disposa de set tancs de fermentació i dotze tiradors. En bec tres copes: una agradable 'pils' i una contundent 'porter'. Em quedo amb la del mig: Napar insider, amb prou amargor i notes de cítrics. El cert és que en sé poc, d’això, i que m’embolico amb els noms i els estils.
L’home del Miquel a la cuina és l’Óscar Mateo, i l’home de l’Sven a la sala, l’Enric Hidalgo. L’ostra escabetxada és un monument. La croqueta rodona de pernil ibèric és bona i el caramel d’oliva se separa del foie gras (cosa senzilla de solucionar). El tàrtar de ventresca de tonyina amb taronja i miso enganxa, com l’arròs amb gambes i carxofes. El caneló de pollastre, amb beixamel i suc, és prodigiós. Per cremar a l’infern, la 'mousse' de xocolata amb gelat amb pebre.
“És el primer restaurant gastro dedicat a la cervesa”, diu el Miquel. Té ambició, es presenta a la ciutat, cuina per a un públic jove, desprotocol·litzat i expert en ale, lambic i stout. Si Madrid era la capital de la glòria, segons els contes de Juan Eduardo Zúniga, Barcelona és la capital de la birra.
