Restaurants per a la Mercè amb reserva

Tapes amb la signatura del mestre de mestres Jordi Herrera, la garantia que trobareu un producte finíssim i una creativitat al servei del paladar. Les seves tapes respecten la tradició, però porten els platets tradicionals a un nivell de sofisticació irresistible. Ubicat al hotel Adagio, al bell mig del carrer Ferran, el restaurant de Jordi Herrera s’ha convertit en una parada de culte. Croquetes de conill, calamars amb ou fregit, fideuà amb pop... Tapes còsmiques d’un cuiner Michelin, al centre de Barcelona i a preus populars? No us pessigueu, esteu desperts. 

A la foto penjada al blog, dos bons amics, en Rafel Nadal i l’Arturo San Agustín, brinden des del balcó a la salut dels vianants amb un porró de cava a les mans. En Rafel i l’Arturo són dos dels habituals de Can Solé, restaurant que forma part del passat, el present i el futur de la Barceloneta. De la mà d’en Josep Maria García, el propietari, el local del litoral barceloní segueix amb les veles ben desplegades sense perdre l’essència que l’ha fet famós: la frescor dels seus productes i uns arrossos de bandera. Un bon exemple de la seva fama està en el mostrari de fotografies de famosos que han passat per les seves taules: Joan Miró, Dalí, Antoni Tàpies, Josep M. de Sagarra, Josep Pla, Sara Montiel o Joan Manuel Serrat, sense oblidar alguns actors del vell Hollywood, com George Chakiris, aquell que no volgué mai que la Maria de West Side story s’enamorés d’en Tony. He anat moltes vegades a Can Solé. Sempre, després d’un llarg passeig a la vora del mar, faci olor o no de crema postsolar. Aquesta vegada, m’he decantat per uns calamarsons amb trompetes de la mort i un arròs caldós amb garotes de mar i vieires, ben maridades amb una ampolla de Xirivia, de Joan Raventós. Els calamarsons de Can Solé són un clàssic, i depenent de l’estació, els serveixen amb uns bolets o uns altres, perquè siguin de temporada. Pel que fa als arrossos, a en Josep Maria li agrada experimentar, i a la carn de la vieira, no li ha trobat millor companyia que la força gustativa de la garota. La temporad

Una de les poques terrasses a la platja. Excel·lents peixos, arrossos –especialment amb llamàntol– i 'tataki' ben fet pel xef eivissenc Jordi. És el de llamàntol el clàssic de la casa: el seu secret és el cranc que reforça el sabor de mar del fumet, i una picada amb un toc d'anís, el truc eivissenc. Les paelles de peix, mixta i negra també tenen molta tirada.

El restaurant Gravin té la gràcia de tenir un esperit de trattoria italiana, però amb un aire fresc i renovat de cuina regional mediterrània. No es limita a oferir una cuina típica i més que coneguda, sinó que progressa cap a una cuina més cosmopolita, moderna, però sense allunyar-se de la tradició i del caràcter casolà que caracteritzen les diferents cuines d’Itàlia. El seu creador, en Giovanni, és de la Pulla; el seu xef, en Cristian, és venecià. Té un servei excel·lent amb cambrers romans i un sommelier professional, en Giuseppe. Es donen les condicions per passar-hi grans moments, com va ser durant la nostra visita, en la qual vam arrencar amb una superba amanida de burrata, amb pomodorini i ruca, molt ben presentada, a la qual va seguir un puré d’albergínies fumades amb tomàquet i ceba. Tot just ens havíem recuperat d’aquestes emocions, que en Cristian ens va portar un parell de galeres, pelades, saltades amb un toc de citronella i un buquet d’amanida, una especialitat veneciana a la qual era molt aficionat Marco Polo, segons alguns historiadors. Les galeres, les ventafocs del marisc, es pesquen per arrossegament i són saborosíssimes, tot i que complicades de menjar per les seves arestes que dificulten tractar-les com a simples gambes. És un plat finíssim i molt estrany de veure i degustar, com els calamars saltats amb gírgoles a la planxa que van venir després, encara que l’estrella de l’àpat van ser els tagliolini amb llimona, servits amb una prudent presència de tross

Sebastián Merlet, iniciador del Mosquito i més tard del Doble Zeroo, ha convertit el Tomoe, que només servia a domicili, en una taverna autèntica japonesa. Amb la cuina a la vista, amb producte d’exigida qualitat, en Sebastián repeteix algun dels plats que van donar èxit al Doble Zeroo. Des dels inicis al seu Xile natal, aquest jove xef sempre ha tingut inquietud per la cuina oriental, especialment per la japonesa, i les barreges que aconsegueix el distingeixen clarament. El local, petit però càlid, té una taula comuna que moltes nits allotja grups d’amics i cinc taules més. No ens vam voler perdre la seva versió del cebiche, on es pot apreciar la presència d’un delicat fons cítric molt reeixit i una bona mà amb el coriandre. El protagonista principal, el peix, és una peça poc coneguda, de suau textura, anomenada pàmpol atlàntic. I excepcional podríem dir que és la minihamburguesa de carn de Nebraska, amb maionesa amb herbes japoneses. El seu sushi daimo està considerat com un dels millors de la ciutat. Com que l’home és un animal de costums, vam demanar si tenia l’ànec amb taronja, una de les seves millors creacions. Presentada en mitges taronges, l’au resulta molt saborosa després d’un tractament que inicia amb una marinada i acaba amb una cocció justa que facilita i exalta el seu gust. Les gyoza són excel·lents, no sols pel farcit saborós sinó també per la doble cocció a què les sotmeten fins que arriben a la taula.

No és un restaurant italià. No és, tampoc, una trattoria italiana. És una taverna veneciana i porta el nom amb què anomenen aquests llocs a la ciutat dels canals, Bacaro. Els venecians són diferents de la resta dels italians. Proveïdors de peix a l’època romana, els venecians encara continuen vivint amb els peus a l’aigua i en qualsevol dels seus sis sestieri (barris) es menja divinament si es pren la precaució d’esquivar els llocs turístics. Tenen una cuina molt particular, marinera i refinada, amb tocs que van quedar de les evitades invasions turques i enriquides gràcies a la passió aventurera dels seus marinaros, amb Marco Polo al capdavant. Mauri, venecià resident a Barcelona inquiet i creatiu com no n’hi ha (XeMauri a Milà; Xemei i Santa Marta a Barcelona), es va aliar amb el jove xef venecià Vieri, amb l’uruguaià Pablo i amb el pakistanès Alí, per posar en marxa aquest lloc tan particular que fa difícil la seva definició. Un lloc on generalment es rep amb un petó o una abraçada, i això ja és molt. Un lloc on es pot prendre des d’un prosecco fins a una canya, i passar una de les nits més delicioses en bona companyia i amb una oferta gastronòmica excel·lent i a preus més que raonables. Comencem la serata compartint una inigualable burrata amb bresaola (similar a la cecina) i unes sardines in saor, amb panses i ceba confitada, escabetxades en blanc. Un plat sublim de la cuina marinara de la Sereníssima República de Venècia. Tot seguit, i sempre acompanyats per una copa d

A vegades, un xic de luxe i plaer no està obligatòriament renyit amb la butxaca. Pensem massa en el preu de la nota i no tant en el plaer d’una bona vetllada amb bona cuina i millor atenció com a elements fonamentals. El luxe no és el que predomina a Ca l’Isidre, un restaurant únic: són més aviat els detalls, l’atenció, la bona cuina de sempre i una carta de vins que fa somiar el paladar només de llegir-la: unes 300 referències, d’allò més temptadores, tot i que alguna de preus reservats per a grans celebracions. Ara que el Raval està de moda, no està de més recordar que l’Isidre Gironés i la seva dona, la Montserrat, van tenir el coratge, el 1970, d’obrir un restaurant en un barri que no era el d’avui. La seva aposta no només es va demostrar molt vàlida, sinó que està vivint un rejoveniment, des que la seva filla, la Núria, s’ha fet càrrec del restaurant preferit del Borbó Joan Carles quan ve, i de Woody Allen, per citar-ne alguns. Quan hi entrem, es percep allò que els francesos anomenen charme. El seu estil, modern aleshores, gens decadent ara, es veu enriquit amb una pinacoteca que el sentit de la vista agraeix. L’acollida, el servei i l’entusiasme contagiós de la Núria fan la resta. Aquella nit, després dels aperitius de rigor, vam començar amb dos segons: tripa i cervellets de xai. Els cervellets són excel·lents, ho agraïm al pobre xai i a la bona cocció. Però podem arriscar-nos a dir que la tripa segueix sent la millor de la ciutat. Ferma, tallada a la seva justa mid

Una bona carta d'amanides i pasta, també amb plats freds de degustació de formatges, pernil o salmó fumat.És estrany que una terrassa no se situï just davant de la cafeteria de la qual és propietat, però el carreró on es troba el Bliss no dóna marge. A pocs metres, just enmig de la plaça de Sant Just, hi trobarem les cadires atentes al sol que es baralla amb els murs de pedra. En èpoques com la primavera, és un privilegi asseure’s en aquesta terrassa enmig del Gòtic, llegir el diari i prendre un cafè o un suc fresquet.

Sóc conscient que el Tokyo Sushi del carrer Comtal està per sobre, però el Kynoto té un encant especial. És un racó amagat al Gòtic profund. Inaccessible. I romàntic com una mala cosa. La llum ataronjada, l’ambient íntim i la petitesa –no hi compto més de sis taules– el converteixen en el recurs ideal per estovar la parella abans d’una nit d’amor. I no us arruïnareu. El sushi el preparen a la vista, és de 7-7,5 i té un preu molt raonable. S’hi està de conya, s’hi menja bé i es paga poc: música celestial als temps que corren.

El germà petit i kitsch del café kafka es diu Bananas, i és del tot oposat: aquest restaurant-club irreverent, acolorit, divertit i amb un punt de bogeria, és un dels pocs exemples d'aproximació estètica al kitsch fet amb bon gust a Barcelona. Què s'hi menja? Ells mateixos s'anomenen fusió mediterrània, en què les especialitats tailandeses com el mee goreng (fideus amb pollastre, gambes, ou i verdures) comparteixen espai amb plats com ara les croquetes, els tàrtars, la mitjana de vaca vella, les amanides o els tatakis.