El temps passa, però els bons costums queden. Amb els primers freds intensos, el cos demana ajuda. Es tracta de pal·liar el fred polar que imposa el vent amb un alto, un mos que permeti resistir fins a l’hora de dinar.
De sobte, al carrer del Carme, apareix la pissarra que anuncia en grans lletres el pal·liatiu salvador: la sopa d’all. Tot i que és un plat típic de Castella, els aragonesos també l’han fet seu. I el Rincón de Aragón, des de fa moltes dècades, el prepara suculent i saborós.
En aquest històric –“imprescindible”, com el presenten algunes guies–, que ha sabut servir i difondre les bondats de la cuina aragonesa sense distreure el seu rumb malgrat la pressió del turisme– el preparen a l’altura d’un festí.
És un brou gustós i ric en espècies, amb fils de l’oli del xoriço afegit, amb les seves migas al fons i les llesques de pa ben fregit amb all i amb un ou escalfat com manen els cànons. Quin canvi de temperatura! L’organisme revifa, quina sensació de satisfacció!
Aquest racó aragonès, que des de sempre porta amb cura Montserrat Franco, amb la imprescindible coŀlaboració a la cuina d’Antonio Salinas i de la Rafi a la sala, és una espècie de miracle als voltants de la Boqueria. Després de la sopa d’all va ser inevitable passar a gaudir d’unes migas de pastor, emblema de la cuina saborosa i contundent d’Aragó. Amb el seu xoriço prèviament passat per vi, amb les migas amorosament saltades amb mantega i pebre vermell i, naturalment, amb el raïm tebi que esclata a la boca per ajudar les migas a arribar a la seva comesa d’omplir la boca de felicitat.
Era el que demanava el cos, que per altra banda va renunciar a diferents temptacions que circulaven per altres taules –estava ple fins i tot a la barra–, com xais i cabrits ben rostits, un dels grans atractius d’aquest lloc ampli, de diferents nivells i amb una calidesa de camp aragonès que s’agraeix.
Altres cops hi hem gaudit d’un garrí fabulós, dels xoricets amb vi (n’hi ha per sucar-hi pa), tot i que també s’hi pot tastar un lluç excel·lent i el bacallà, dos productes del mar que preparen amb el mateix afany que les carns.
La majoria dels habituals hi van per l’anyell d’Aragó o les costelles amb pebrots del piquillo, que són l’alternativa per als qui volen menjar amb més sobrietat. Si hi ha anyells (“si no són frescos no en comprem”, assegura en Rafi), són sublims al forn. Entre les postres, destaquen el préssec amb vi, les torrades de Santa Teresa o el pastís de Jaca i els sorbets.
