10 obres de FiraTàrrega 2017 que volem veure a Barcelona

No és fàcil inaugurar FiraTàrrega. Gens fàcil. I Ada Vilaró ho ha fet. És més: se n'ha sortit i amb nota. Sense grans espectacularitats ni estridències. Sense audiovisual ni música en directe ni, de fet, res del que dicten les grans inauguracions de festivals de carrer. Ho ha fet mirant als ulls als espectadors, transformant-nos a través del batec. Un batec que ens va dur molt més enllà i que ressonarà durant dies. –Aída Pallarès

La Veronal sap jugar amb l'estètica, la tècnica i la poètica, i en aquest 'Bologna - Pasolini' ho fan d'una manera magistral. A l'escenari fosc, un cotxe d'època, vermell com la sang, i dos personatges que s'han fet amb les proves de l'assassinat de Pasolini, cineasta, poeta i novel·lista que ha marcat la història d'Itàlia. Els ballarins, inspiradíssims, fan de cor a aquesta història amb una tècnica perfecta i un vestuari que ens trasllada a aquell fatídic 2 de novembre de 1975, quan el cos de Pasolini va aprèixer brutalment assassinat. Una peça de només 35 minuts en la que Marcos Morau i els seus ens deixen amb ganes de més sang, més poesia, més kova i més Veronal. Quan arribarà a Barcelona? - Clara Narvion

Roda món i torna al Born. En qüestions de modernitat no hi ha pautes possibles, no hi ha manuals. Rodrigo Cuevas ha trobat una mina, un pou d’aigua dolça que emana cultura tradicional asturiana. A ‘El mundo por montera’ trobem les cançons, costums i llegendes d’una terra antiga i rural, d’un univers pretèrit, oral i màgic. Tot això pren forma de cabaret musical, concert irreverent ple d’una fresca espontaneïtat. El domini del cos, de la veu i d’instruments poc habituals com l’acordió o la pandereta crea un efecte sorpresa. La potència combinada del glamur, l’ambigüitat transgressora i el control del públic enganxa. I de què manera! Veure més d’un centenar de persones ballant romanços i cançons de ronda a ritme de reggaeton és una d‘aquelles coses que passa a Tàrrega i a pocs llocs més del planeta. -Manuel Pérez

El terme multidisciplinari es queda curt per definir el treball d'una companyia que porta al límit la separació entre gèneres artístics. Insectotròpics són teatre, música, dansa, pintura, escultura, mapping i tantes altres coses, ingredients en afegit justificat, sense caure en abusos. Amb 'Compra'm' –espectacle que va inaugurar FiraTàrrega 2015– van demostrar que era possible crear al carrer per al gran públic sense renunciar al missatge polític. A 'The Legend of Burning Man' recuperen trets d'un espectacle anterior per apropar-se al mite de Mohammed Bouazizi, tunisià que amb el seu suïcidi va donar el tret de sortida a les primaveres àrabs. Poesia que salta de la realitat a una instal·lació 360º, un xou que embriaga els sentits sense caure en afirmacions pamfletàries. L'espectador és convidat a recórrer cada cantó de l'escenari, només la seva percepció podrà completar el sentit de l'espectacle. La llibertat com a debat, tant en el contingut com en la forma. -Manuel Pérez

Passat, present i futur. 'Màtria' és un viatge artístic al voltant de la memòria històrica i l'oblit, un espectacle parit des de les entranyes. Carla Rovira reconstrueix la memòria de la seva família i del país sencer a través dels marges, de la veu de les eternes oblidades: les dones. Un espectacle molt ben travat que, aquest sí, mereix l'adjectiu de 'necessari'. Perquè hi ha ferides que no es curen. Perquè hi ha silencis que cal trencar d'una vegada. 'Màtria' no només mereix arribar a Barcelona i girar, girar i girar arreu del país (i de l'estat), també confirma que Carla Rovira és un nom que no podem oblidar. -Aída Pallarès

Els espectadors que van gaudir de valent amb 'Wasted' tornaran a trobar-se amb tota l'energia d'una companyia que exhala entusiasme, vitalitat i amor pels detalls. Saltar de Kate Tempest a Mark Ravenhil en la tria de l'autor no és un detall menor quan els d'Íntims Produccions volen tornar a fer sortir totes les misèries d'una societat contradictòria i hipòcrita. Hi ha, però, un salt d'ambició: 'Pool (no water)' va més enllà, planteja una radiografia més irònica i punyent, agafa l'art com excusa per remoure les clavegueres de l'ànima humana. Tornem a trobar en la base l'èxit i el fracàs però ara, un graó més enfonsat, en forma d'ambició i enveja. Recuperen també una posada en escena dinàmica que trenca distàncies, que proposa nous eixos, que busca apropar referents al nostre entorn més immediat. Ens alegra saber que els Íntims continuen instal·lats en el més alt nivell de les nostres companyies i confiem que aquest espectacle no pateixi tant com 'Wasted' en el seu camí cap a una exhibició digna a Barcelona. -Manuel Pérez

La companyia Eléctrico 28 parteix del llibre homònim d'Stefan Zweig per reflexionar sobre la història, el pas del temps i aquells moments clau en que tot es posa a lloc i la història fa un gir. Els temes podrien semblar farragosos però en mans d'Eléctrico 28 es converteixen en divertits. La clau és una posada en escena itinerant, on els espectadors passegen per Tàrrega perseguint a quatre personatges curiosos vestits amb elàstics daurats. És cert que l'espectacle pot resultar una mica llarg, però val la pena deixar-se seduir per aquests estranys que ens mostren antenes i intenten convocar un moment estel·lar.  - Clara Narvion

La tensió és el tema central d'un espectacle d'aspecte improvisat però amb un rerefons en el discurs que va més enllà de les seves formes senzilles. Alexander Weibel Weibel prescindeix per complet de les floritures escèniques. Si el circ contemporani dona la volta al mitjó dels lluentons i el poc sostenible 'més difícil encara', 'Breaking Point' va més enllà. El públic crea els materials de forma col·laborativa, l'intèrpret trenca qualsevol tipus de distància amb el públic, la tensió necessària es crea per mitjà de la fragilitat de les estructures, de la precarietat dels materials, i mai per posar en risc la vida de ningú. Els amants del 'circ de tota la vida' s'indignaran. La resta aplaudim dempeus una proposta fresca i diferent que porta al límit les tensions, també en clau conceptual. -Manuel Pérez

Dos joves, dos camins que s'entrecreuen i provoquen canvis irreversibles. Dos joves que es busquen i es troben i descobreixen tot allò que els uneix. 'The Meeting Point' demostra que en el pot petit hi ha la bona confitura, que la senzillesa és un valor a reivindicar. Subtilitat, poètica i creuament de llenguatges. Emoció a flor de pell. La peça, guanyadora del Premi Umore Azoka 2017 al Millor Espectacle de Carrer d'Esukadi, aconsegueix allò que tothom busca: apropar la dansa a la ciutadania. Als joves,-gràcies al break dance i el hip hop-, i als grans. Que torni. –Aída Pallarès