Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 18 preguntes a Clara Segura

18 preguntes a Clara Segura

L'actriu fa d'Antonietta a 'Una giornata particolare' d'Ettore Scola que dirigeix Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya

Clara Segura
©Iván Moreno
Per Andreu Gomila
Advertising

Clara Segura remena una amanida de llenties en un tàper. Són les tres passades i no ha dinat. Ve d'impartir un curs a l'Institut del Teatre. I és a punt de començar l'assaig d''Una giornata particolare' a la Biblioteca de Catalunya, el film d'Ettore Scola de finals dels 70 que Oriol Broggi porta a escena. Ella és Antonietta, aquella mare de sis fills en la Roma de Mussolini, que va interpretar Sophia Loren. I és el primer paper que fa des que va tenir el segon fill. A la Biblioteca se sent com a casa, i amb en Pablo Derqui com a company de ball, encara es troba millor. 

Per fer d'Antonietta has hagut d'afinar l'expressió corporal?
És una dona que, malgrat ella mateixa, està atrapada i que té la sort de fugir durant una estona gràcies a trobar el seu veí, que la salva d'aquell dia, d'aquella existència tan poc motivant. Una rutina, una feina, ser mare de sis fills, cosa que ha de ser horrorosament esgotador. També és una dona que no ha estudiat massa, que té una intel·ligència d'abans. Ara les dones ens hem format, ens hem igualat intel·lectualment als homes. Però abans no podien competir, perquè no ocupaven llocs a nivell laboral com avui. Ningú no es plantejava que una dona sense recursos, sense estudis, volgués assolir una formació. Et casaves, tenies fills... i apa. I si a això li sumes el règim, el feixisme... És una de les parts que m'ha costat.

Què t'ha agradat a l'hora de preparar el personatge?
M'agrada parlar d'aquesta gent. No sempre hem de parlar de gent intel·ligent. M'agrada parlar de la gent senzilla, perquè potser hi ha un gran cor darrere d'això. I l'Antonietta és una dona com molta gent, que si hagués tingut més oportunitats, potser hauria estat més brillant del que ha estat.

S'assembla una mica a la Serafina de 'La rosa tatuada', oi?
Aquella era una dona que no tenia tanta por. I l'Antonietta crec que té molta por, a trencar les convencions. L'altra era més passional, li importava poc què pensés l'altra gent, i anar a contracorrent li anava molt bé. Aquí, no.

El context social és diferent: del sud dels EUA de mitjans de segle XX a la Roma de Mussolini.
M'he quedat molt parada, perquè tinc frases a l'obra on he pensat: com es diu això? Un dia es creua amb Mussolini i es desmaia. De l'impacte que li causa aquest senyor. Francament... He hagut d'entrar aquí, no perquè em passi el mateix que li passi a ella, però sí per entendre aquest punt de fascinació cap al feixisme.

Què hauries fet en el seu lloc?
És molt fàcil jutjar-ho amb els paràmetres d'ara. Jo tinc un marit que m'enganya, psíquica o físicament. No cal pegar per maltractar una dona. El primer que em surt és: me'n vaig de casa. I després penso: què faig amb aquells sis nens, qui se'n cuidarà. Ets Nora [la protagonista de 'Casa de nines', d'Ibsen], que ho abandona tot? O, perquè aquests nens puguin sobreviure, prefereixes aguantar la infelicitat? Perquè no et planteges una vida paral·lela. Quina creu. Crec que és un referent molt recent i molt actual, perquè anem de moderns, però quantes parelles aguanten per la situació econòmica, per tenir un sostre? És veritat que en certes situacions, empenyeria les dones cap a la seva llibertat, a aconseguir les eines per tenir la força per trencar amb conductes que t'estan oprimint. De què treballaria aquesta dona, si amb prou feines té temps per tirar els sis fills endavant?

 

A '28 i mig', ja feieu un tros de la 'Giornata', tu i Pablo Derqui...
Fèiem l'inici de l'obra, quan la llora Rosamunda s'escapa i va cap a l'única persona que queda a l'edifici i que és agradable. No va a casa de la portera... No és un projecte, aquest, que no ve d'ara. 'Incendis' va acabar sent gràcies a que aquest projectes va fallar. Julio Manrique i jo anàvem a fer la 'Giornata' i llavors va haver-hi un problema de drets. Dues setmanes abans de la roda de premsa de presentació de la temporada del Romea ens vam quedar sense obra. I de cop va aparèixer 'Incendis'...

El teu mite com la 'Sophia Loren' catalana, amb aquesta obra, creixerà una mica mes.
Prou feina tinc. No m'hi aturo massa, en això. Ja tinc prou feina amb els meus fills, les classes, les obres... A mi, però, Itàlia em fascina. D'alguna manera trobo que hi ha alguna cosa en la qual hi connecto molt bé. Potser perquè de jove em fascinaven les pel·lícules italianes. Potser perquè dins aquesta cosa nòrdica nostra, tenim una certa economia emocional, un cert seny, que a mi se'm fa incòmode.

De fet, la 'Giornata' és una obra poc italiana.
'La rosa tatuada' ho era més.

Has fet moltes obres amb Oriol Broggi. Sou gairebé nòvios.
És una sensació molt estranya. No puc dir que és meu germà gran. Però és algú amb qui tinc una confiança, una seguretat, unes ganes, perquè sempre em sorprèn. Quan em proposa un projecte, sempre m'agrada, sempre m'entusiasma. És una relació que hem anat fent, a poc a poc. Sempre descobreixo una part nova de l'Oriol.

No et costa treballar amb altres directors?
Faig companyia amb ell, amb l'Oriol. Quan trobes aquest canal, que no costa explicar-se massa, quan saps cap a on vols arribar... També ell està envoltat d'una gent que m'inspira molta confiança. I té una xarxa femenina... Hi ha una comprensió que va més enllà de la professió. Ell i jo tampoc no ens volem atabalar mútuament, perquè tenim por que se'ns gasti les ganes d'estar junts.

Us agraden les mateixes coses.
Sí. A ell li agrada fer 'casa' del teatre. I això, qui més ho fa? No hi ha gaire més llocs així, tot i tenir edificis nous, intel·ligents, estan despullats. I l'espectador, la gent que hi va, ha de sentir que aquell lloc també és una mica seu.

Què és el que més t'agrada, del teatre?
És molt addictiu, això. Em provoca molt més vertigen el públic. Fa uns dies vam fer un assaig amb públic: és terrible i alhora un estat d'adrelina i de nervis, que no tens quan fas la funció, perquè tu ja t'has posat darrere d'un paper, d'una màscara, en una obra que ja tira. És com motl satisfactori i molta vergonós alhora mostrar coses teves. Compartir el ridícul és una cosa que fem molt poc, a la vida. I cada vegada ho fem menys... Al teatre no hi ha xarxa. Al cine i a la tele, sí.

Aquí estàs molt sola.
Molt sola. No ho oblidaré mai a la vida: unes sabates vermelles, a 'Antígona', em van fer perdre el text. Ets a Grècia, al segle V aC, i de cop ets a H&M, Bershka, Barcelona...

Però tens al teu costat Pablo Derqui, ni més ni menys.
Això és un vals, un ball entre dos. M'he de compaginar molt bé amb el Pablo... Té tants pocs filtres. M'emociona les coses que m'explica. De vegades, li dic: 'm'ha fet molta pena això que has dit, m'he emocionat jo, la Clara, no l'Antonietta! He plorat'. Dic: 'Pablo, no ho facis tan bé!' I em dóna molta seguretat. Mira que jo estic en un moment de certa desorientació: és el primer que faig després del meu segon fill i em sento molt protegida, fins i tot sent conscients que no estic a tope, que encara sóc una mica a casa.

Advertising